Hi ha qui s’arremanga i fa tot el que pot per temperar el desastre

Cada cop tenim més indicis que el canvi climàtic serà devastador. Els informes científics que alerten de la imminència i irreversibilitat de la catàstrofe són com més va més contundents. Davant del fenomen, hi ha qui opta pel carpe diem: qui dia passa, any empeny, i el que hagi de venir, vindrà. És la tàctica de l’estruç. Hi ha qui, pres de l’ansietat, no mou un dit sense calcular la petjada ecològica dels seus actes. Portada a l’extrem, aquesta actitud ens duria a no sortir de casa i planificar les compres fins al més petit detall per no malbaratar mai ni un tros de plàstic. Lloable, incòmode, angoixant. I també hi ha qui s’arremanga i fa tot el que pot per temperar el desastre. Bo i conscients que el que fem a casa, al poble i a la feina serà insuficient per canviar la tendència del món, arremangar-se té dos avantatges. Un, tranquil·litza la consciència: el col·lapse no serà culpa nostra; dos, ens permet preparar-nos, si no per evitar el desgavell, sí per gestionar-ne les conseqüències de la millor manera possible. El dia que hi hagi una apagada elèctrica general i interrupcions greus d’abastiment de productes bàsics, tenir plaques fotovoltaiques i plaques tèrmiques a la teulada, hort a tocar de casa i llar de foc al menjador serà vital. Val la pena pensar-hi. Però, més enllà de les solucions individuals, cal pensar en solucions col·lectives. Ermen Llobet hi pensa des de fa més de quaranta anys, quan va participar en la primera cooperativa per impulsar els parcs eòlics. A Vilopriu, a l’Empordà, van aixecar els primers molins de vent, amb una tecnologia que després van exportar a molts països. Avui continua impulsant la transició energètica des de la seva regidoria a Sant Pere de Torelló. Ramon Sans hi pensa des que es va jubilar. Enginyer expert en eficiència energètica, ha estat pioner en els estudis sobre necessitats materials i territorials per deslliurar d’emissió de gasos d’efecte hivernacle tots els municipis i comarques de Catalunya. Ramon Roig, expert en el món de les empreses cooperatives i ara regidor dels Hostalets de Balenyà, impulsa també la creació de cooperatives energètiques: els socis esdevenen productors i consumidors d’energia elèctrica mercès a les instal·lacions solars que la cooperativa projecta i realitza. Gil Salvans, tècnic de l’Agència Local de l’Energia d’Osona, ja fa temps que rema en la mateixa direcció. Jordi Espinàs impulsa el debat sobre tot tipus d’iniciatives verdes, i també una cooperativa energètica, a Taradell. A Olost i altres municipis també s’hi han posat. Ja que els polítics professionals d’àmbit nacional no es mouen –incompetents, interessats, inútils– la societat civil pren, un cop més, la iniciativa. I no és pas senzill: per als veïns que no són del ram, endegar i gestionar una empresa cooperativa especialitzada pot arribar a ser un trencacolls. Però no hi ha més remei. Tanmateix, convé no oblidar que hi ha mesures molt senzilles de gran eficàcia ecològica a l’abast de tothom. La primera, apagar la calefacció i posar-se un parell de jerseis de llana. La segona, programar les hores de lleure i els dies de vacances per gaudir-los a prop de casa, sense agafar el cotxe. La tercera, prescindir d’assecadores i estendre la roba al sol. I res de planxes, hauríem d’aplaudir qui es presenti amb la camisa arrugada: és senyal de bona consciència ecològica. La quarta, evitar comprar queviures que vinguin de l’altra punta del món. En tot cas, les quatre coses les haurem de fer de grat o per força el dia que peti tot. No parlem de la biodiversitat per no posar-nos a plorar...

Hi ha qui s’arremanga i fa tot el que pot per temperar el desastre

Les comunitats energètiques