Participar en una prova ultra i acabar-la només està a les mans de gent amb molt bona forma física, una determinació absoluta i una força de voluntat de pedra picada

El cap de setmana de l’1, 2 i 3 d’octubre s’ha celebrat, entre els massissos del Pedraforca, el Cadí i el Moixeró, tot un festival de curses de muntanya. Entre les quatre competicions –la nocturna, la mitja marató, la marató i l’ultra– hi han participat uns quatre mil corredors d’una cinquantena de països, entre ells, un grapat d’osonencs i ripollesos, amb un èxit notable del corredor del CE Calldetenes Albert Ballús, setè a la marató –i tercer del seu grup d’edat–. Naturalment, els mitjans s’han fet ressò de la brillant victòria de Kilian Jornet a la prova llarga, superant rivals com el rus Dmitry Mityaev o el francès Aurelien Dunand-Pallaz. Poc es pot afegir al que ja s’ha dit de les condicions físiques de l’atleta de Ceret, que semblen inhumanes; tanmateix, tots hem pogut conèixer la profunda humanitat d’en Kilian, si més no gràcies a la conversa que va tenir, fa uns anys, amb Albert Om al programa El convidat.

Però reduir l’extraordinari desplegament d’esforços, recursos, esperit de sacrifici i generositat que hem vist aquest cap de setmana als primers llocs de la classificació general seria injust. D’entrada, cal un reconeixement per als organitzadors: Bagà ha deixat el llistó molt alt pel que fa a logística, senyalització, cartografia, serveis d’autobusos per a acompanyants, intendència de les zones d’avituallament, informació personalitzada del desenvolupament de les curses a temps real a través de l’aplicació del mòbil, atenció sanitària i fisioterapeuta, animació, presentació dels atletes d’elit i tots els altres detalls que cal preparar amb molta cura.

Ara, si hi ha un element que caracteritza aquests fenòmens esportius muntanyencs és l’emoció. L’emoció de competir junts professionals i amateurs; l’emoció de trescar durant hores per uns paratges d’una bellesa incomparable; l’emoció d’esmerçar totes les forces en pro de la superació personal; l’emoció de veure recompensades tantes hores de fatigosos entrenaments. I, en el cas de la cursa llarga, la tremenda emoció d’enfrontar-se a un repte més propi dels herois homèrics que de simples esportistes.

I és que l’Ultra Pirineu té cent quilòmetres de recorregut i un desnivell acumulat positiu de més de sis mil metres. És a dir, una dificultat superior a pujar i baixar tres cops seguits la Pica d’Estats des de la Vall Ferrera.
L’espectacle és sublim: mil tres-centes llanternes, brillant al front dels corredors, es posen en marxa a 2/4 de 6 del matí, quan encara és negra nit, desfilant pels carrers de Bagà i anant a cercar els corriols que s’enfilen al Refugi del Rebost i al del Niu de l’Àliga: un desnivell de dos mil metres que els professionals fan corrent i els amateurs caminant a tota velocitat, ajudant-se amb bastons. A dalt, centenars d’acompanyants que han pujat amb telecabina els esperen bo i gaudint d’una albada que pugna per obrir-se pas enmig de la boira espessa; l’aparició dels corredors és celebrada amb esclats d’aplaudiments, crits d’ànim i sentides abraçades. Fent bona la dita, els intrèpids atletes escampen la boira, i davant dels seus ulls apareix ben nítid el Cadí, les Penyes Altes del Moixeró i al darrere, el Pedraforca. Ve llavors un recorregut preciós, amb contínues baixades i pujades, per camins que van al Serrat de les Esposes, a Cortals i a Prats de Guiló; en poques hores, els atletes hauran fet la volta al portentós massís del Pedraforca. D’allà baixaran fins a Gósol, on seran rebuts per un públic entregat, entusiasta i corprès per la determinació d’aquells muntanyencs i atletes que ja porten més de seixanta quilòmetres a les cames. Allà, uns minuts per recuperar forces, rebre assistència dels incondicionals i, si és el cas, alguna cura d’emergència. Queda encara un llarg camí, sense deixar de salvar desnivells, cap a Estasen, Gresolet, Vents del Cadí… i quan semblava que ja tocava baixar cap a Bagà, encara una darrera ascensió al refugi de Sant Jordi, que resulta, en aquests moments, d’una duresa extrema. La darrera baixada fins a la línia de meta, la immensa majoria dels corredors la fan ja de nit, és a dir, la matinada de diumenge; 18, 20, 26 hores després d’haver pres la sortida.

Participar en una prova ultra i acabar-la només està a les mans de gent amb molt bona forma física, una determinació absoluta i una força de voluntat de pedra picada. Exigeix una motivació que només els fondistes poden comprendre, i els lectors de Vázquez Figueroa poden potser imaginar si han llegit les pàgines que aquest autor dedica als tuaregs en la lluita contra els elements del desert. I els lectors d’Homer o de Píndar, és clar.

I així aplaudim l’arribada d’en Xavi, consumat muntanyenc avesat a trescar pels Alps; de la Berta, infermera i assídua practicant d’atletisme i ciclisme des de fa molts anys; d’en Manel, expert de l’esquí de fons i l’esquí de muntanya, que fa els entrenaments en sec esperant les primeres nevades; o de la Maria, alpinista de sempre, mare de tres fills universitaris, un d’ells participant a la mitja marató, que va i torna cada dia de la feina en bicicleta, sumant vora quaranta quilòmetres, abans de dedicar la tarda a escalar al rocòdrom o a córrer per Collserola; la Maria no només ha aconseguit acabar la cursa, sinó que ha estat la primera en la classificació de veteranes, del tram 50-59 anys.

Els simples mortals, que ens pensàvem que els herois i heroïnes eren cosa de l’èpica d’Homer o dels atletes de Píndar, hem literalment caigut de cul.