No era una ideologia, sinó la conquesta d'una hegemonia lligada a la gestió dels interessos dels sectors dominants

La fotografia dels presidents de la Generalitat a Sant Miquel de Cuixà cridats per recordar la figura de Pau Casals no és un bon retrat del país. Com a mínim la meitat dels presents tenen casos penals oberts d’una certa importància. El retrat capta la profunditat dels personatges sobretot si se li dona un blanc i negre tirant a sèpia. Entre una assistència molt esbiaixada va triomfar Puigdemont i, bàsicament per una qüestió de classe, Montilla va ser l’escridassat. Emergia en el conjunt, però, la figura envellida i encara amb ombra allargada de Jordi Pujol. Era un acte més de reivindicació i rehabilitació de la seva figura que en fan els mitjans públics catalans, així com els acòlits a l’independentisme. De fet, resulta lògic, ja que amb ell va començar tot. L’estratègia autonomista dels inicis acaba amb el relat independentista amb el pas dels anys, la lògica pujolista del fer país ho era tot menys neutra. En realitat, no es tractava d’una ideologia preestablerta sinó de la conquesta d’una hegemonia política lligada a la gestió dels interessos dels sectors dominants, una cultura política basada en el personalisme i l’exercici del poder real. El partit de Jordi Pujol va ser qui va establir les bases d’un plantejament nacionalpopulista que va esdevenir hegemònic després i que va minimitzar qualsevol altre plantejament alternatiu, com si l’independentisme acabés per ser la fase superior del moderat pujolisme inicial. Els cobraments de la família i del partit van ser durant anys sistemàtics. Un veritable modus operandi de corrupció establert i articulat que controlava tot el que es movia a Catalunya. Més que anecdòtic, ha estat norma i ha donat un cert caràcter i una moralitat col·lectiva al país. Ja hi havia qui advertia, encara que era poc escoltat, que “l’oasi català” no era en realitat més que un decorat de cartó-pedra que amagava una bassa. De fet, és el mateix que es va fer amb relació als temps de la dictadura. Catalunya és un país que sembla que es vol imaginar amb onades successives d’oblits que permetin obviar les bases culturals i morals sobre les quals s’ha constituït la societat catalana actual. Fortunes i lideratges socials fets amb connivències amb el franquisme, reconstrucció de biografies per erigir líders nacionals, corrupció política i econòmica, administració ineficient feta de favors, comportaments caciquils gairebé sistèmics... El mantra infal·lible sempre ha estat el mateix i els ha funcionat: som diferents; la culpa és d’Espanya. Una part de la ciutadania de Catalunya que els havia idolatrat fins al paroxisme es nega a condemnar-los i rep amb orgull la seva rehabilitació. Com els franquistes fervents que, a finals dels setanta, van esborrar el seu passat recent de braç aixecat a la Diagonal al pas del dictador, per inventar-se una biografia de “demòcrates de tota la vida”, molts d’ells redimits justament per un pujolisme que els convertia llavors en fervents nacionalistes, a més de donar-los ocasió de bons negocis o de càrrecs a la nova administració que es construïa a base d’acòlits. El pujolisme, des del seu origen, distava de ser un projecte polític, una proposta de renovació de la societat catalana. Era bàsicament una proposta d’hegemonia d’uns grups socials determinats que se sostenia sobre uns quants valors escassament elaborats de doctrina social de l’església i de nacionalisme, que el que pretenia era construir un discurs hegemònic i ocupar el poder. Pujol va representar sempre i essencialment un fort sentit de poder, un discurs redemptor i hegemònic per a una mesocràcia que veia com les ínfules de modernitat i progressisme dels que s’havien mobilitzat contra la dictadura la volien recloure als llimbs en la Catalunya postfranquista. A una certa intel·lectualitat d’esquerra, companya de viatge primer del PSUC i després del PSC li va costar d’entendre la potència subjugadora, el caràcter profundament populista, del discurs convergent. El seu aferrament als valors rurals, premoderns i una mica carlins de CDC no li van permetre captar a l’esquerra el perill real del plantejament pujolista, no van entendre que darrere del simplisme teòric, les formulacions intel·lectualment gairebé puerils hi havia una gran capacitat de construcció de comunitat i relat , l’enorme força que donaria de resistència a un veritable canvi per part d’unes classes mitjanes de la Catalunya endins les que es vincularien a la nova veritat i al nou líder a la manera d’un peronisme argentí, però aquí arrelat a la menestralia i les classes mitjanes no metropolitanes. Els llaços d’interessos serien tan forts, la pobresa moral tan estesa, la manca d’horitzons tan aclaparadora com el desig de fer-se amb el país, no pas en un sentit ideològic, sinó més aviat patrimonial. El triomf de la banalitat d’allò material.

No era una ideologia, sinó la conquesta d'una hegemonia lligada a la gestió dels interessos dels sectors dominants

L’etern retorn del pujolisme