Les escoles d’elit, el món de la política i el ‘business’ fabriquen taurons individualistes

Hi ha una estratègia molt peregrina però cent per cent infal·lible a l’hora d’aterrar els debats teòrics de política que és comparar qualsevol situació amb una escala de veïns o amb la gestió domèstica. Amb el procés s’ha fet milions de vegades amb una parella: és com aquell nòvio abandonat que et pretén seduir amb l’amenaça que acabaràs sota un pont. Són analogies molt elementals i un pèl demagògiques, cosa que encara les fa més ideals per a la tertúlia. Provem-ho amb el cas –o millor dit, el fracàs– de Pedro Sánchez. El seu aparent intent d’aixecar un govern a Espanya és com el nano que no s’ha ni mirat els deures i té la barra de prometre al professor que és que no li han sortit. I a sobre amb l’excusa que els companys li van passat malament els apunts. El resultat és un suspens, noi. Pedro Sánchez s’ha encomanat al tacticisme polític i la sort per guanyar el premi gros a la tómbola, en comptes d’escollir l’esforçat camí de la negociació per assegurar-se el siempre toca, siempre toca, si no un pito, una pelota. No sembla el més intel·ligent –i en qualsevol cas és d’una frivolitat esfereïdora–, però em temo que sí que respon a l’esperit del temps. Mentre que escoles innovadores, gurus de la creativitat i experts emprenedors venen no només com a positiu sinó com a prodigiós el treball col·laboratiu i l’Open Data –el segle XXI serà el del col·lectiu, no hi ha marxa enrere, prediquen– les escoles d’elit, el món de la política i el business a gran escala continuen fabricant taurons individualistes, competitius i sense complexos. Ja endevinareu a qui els quadren millor els números. I també qui va més curt de principis i moral. En un context d’incertesa, gairebé d’apocalipsi –amb catàstrofes naturals incloses–, els votants premien el govern del més fort per sobre del govern del més bo o el més dúctil. L’auge de l’extrema dreta a Europa també s’explica per aquests lideratges testosterònics i monolítics, amb discursos rígids i falsament autoconcloents, plens de mentides i mitges veritats, que enarboren líders sense fissures, al·lèrgics a les preguntes, als dubtes, a la rectificació, a la consideració de l’altre, a l’empatia. Pedro Sánchez s’ha apuntat al carro demostrant que veu el diàleg i el pacte com una debilitat i no una fortalesa. Que el personalisme està per sobre del treball en equip, tan enriquidor i, sobretot, més representatiu. I el pitjor: ho fa des d’una presumpta esquerra. És com aquell president d’escala que bloqueja la instal·lació de l’ascensor al·legant que fer esport és tan saludable mentre ell viu tan panxo al primer pis. Veurem què passa quan es trenqui coll i barres. Potser li tocarà canviar de pis.

Les escoles d’elit, el món de la política i el ‘business’ fabriquen taurons individualistes

Líders d’estar per casa