El proteccionisme nacional exacerbat, l’auge de la xenofòbia i la normalització de l’extrema dreta fan pensar en els anys trenta del segle passat; i tots sabem com va acabar

L’economia mundial sembla haver entrat en un període de turbulències des que Trump s’ha aficionat a la pirotècnia de la política econòmica. Cada decret presidencial trasbalsa mercats, enfonsa índexs borsaris i provoca indignació a la majoria de cancelleries. Els gerents de companyies multinacionals arruguen el front, i els xinesos arrufen el nas. Que potser el president estatunidenc s’ha tornat boig? En el fons, el que diuen els assessors de Trump no és cap disbarat. L’economia estatunidenca, bo i tenir unes taxes de creixement del PIB per sobre del 3%, està malalta. O, més precisament, dopada. El creixement es basava en l’excessiva despesa del sector públic (un 7% de dèficit públic l’any 2024; la Unió Europea esbronca els països membres que fan això), i fruit d’aquesta indisciplina, el deute sobirà havia arribat al 122% del PIB. És a dir que bona part dels serveis públics nord-americans estan finançats a crèdit, i en gran mesura, els creditors són... xinesos. L’altre gran motor de l’economia era el consum dels ciutadans nord-americans... també finançat per tercers països, d’acord amb l’enorme dèficit comercial del país (4% del PIB), molt superior al de països com Espanya, que no arriba al 3% del seu PIB. Per entendre’ns: dir que l’economia estatunidenca anava bé és com admirar un dandi que vesteix robes elegants, condueix cotxes de luxe i sopa en restaurants de primera... i està endeutat fins a les orelles. Tots dos subjectes, l’economia nord-americana i el consumidor compulsiu, per més elegant que sigui, necessiten una cura de desintoxicació. I aquesta cura ha de conduir a redreçar les finances públiques (els aranzels tenen una clara finalitat recaptadora) i a fomentar la fabricació de productes amb components nacionals i el comerç de proximitat. El diagnòstic no és cap bajanada. Ara, una altra cosa és el tractament. Les mesures de Trump, més que un tractament terapèutic, semblen una teràpia de xoc, i abans que desintoxicar el pacient el portaran a un estat de delirium tremens de conseqüències imprevisibles. Anunciar aranzels a tort i a dret com qui canta les alineacions d’onze futbolistes, de manera unilateral i amb la prepotència que li són pròpies, no faran sinó desfermar una guerra comercial de pronòstic reservat. El proteccionisme nacional exacerbat, afegit a l’auge de la xenofòbia i la normalització de l’extrema dreta fan pensar massa en la dècada dels anys trenta del segle passat... i tots sabem com va acabar. En un altre ordre de coses, Trump està convençut que el consens dels científics sobre el canvi climàtic i la necessitat de fixar objectius de sostenibilitat són falòrnies. Paradoxalment, està prenent unes mesures que, si s’apliquen com estan anunciades, poden provocar un significatiu alentiment de l’economia mundial i de retruc, comportar una reducció significativa de les emissions de gasos contaminants. I és que bonança econòmica i biodiversitat són conceptes altament antagònics. Però a ell, obcecat amb la idea de fer Amèrica gran altre cop, tot això li sonaria a xinès. I el xinès li fa una mica d’angúnia: aquell país té, a les seves caixes fortes, tres bilions de dòlars en deute públic estatunidenc. No crec que res el tregui més de polleguera. Em pregunto quanta gent que el va votar ja es deu estar posant les mans al cap, amb perplexitat i desesperació...

El proteccionisme nacional exacerbat, l’auge de la xenofòbia i la normalització de l’extrema dreta fan pensar en els anys trenta del segle passat; i tots sabem com va acabar

L’inefable Donald Trump