Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Llengua

Que intervinguin els tribunals en aquest tema és poc recomanable, però també evidencia la incapacitat política

A Catalunya, a nivell ciutadà, no hi ha problemes amb la llengua. El català i el castellà coexisteixen amb absoluta normalitat i bones dosis d’harmonia. De tant en tant, però, els intents polaritzadors d’una certa manera d’entendre la política vol utilitzar la llengua com a camp de batalla, i intentar generar confrontació i conflicte. Amb la transició política de finals dels setanta, a Catalunya va predominar el sentit de la responsabilitat amb el tema de l’idioma i es va optar de manera molt majoritària per assegurar que tota la ciutadania disposés de competències plenes de domini tant del català com del castellà. Una societat diversa i complexa en la composició cultural i lingüística –també en la pulsió identitària–, optava per ser una i dotar-se de mecanismes de cohesió i integració. “Catalunya, un sol poble” va ser un eslògan que significava aquesta voluntat de no segregar i d’establir sentits de pertinença plurals i compartits.

El franquisme havia perseguit, menystingut i subordinat la llengua i la cultura catalanes. Calia no només superar aquella trista fase, sinó establir polítiques compensatòries de l’afebliment que el català havia patit. Es requeria una normalització i un suport per part de les institucions educatives i governamentals en el nou país que s’anava estructurant. I això es va fer amb plena consciència i suport de gairebé tothom. Els castellanoparlants d’una manera molt expressa i significativa. Justament, s’ha de fer notar que els més reticents a la mecànica d’immersió lingüística fonamentat en un sistema educatiu únic que garantís el domini dels dos idiomes, era el nacionalisme pujolista, el qual era partidari d’una doble línia educativa en funció de la llengua materna. Un plantejament que, si hagués tirat endavant, hauria segregat la societat no només per orígens culturals, sinó també de procedència social, per classes. Sortosament es va imposar la Catalunya políticament progressista en aquesta qüestió tan basal, que aleshores era majoritària i que representaven sobretot el PSUC i el PSC.

El sistema d’immersió s’ha mantingut en el fonamental durant 40 anys. Que globalment hagi estat un instrument d’èxit en la recuperació del coneixement del català no treu disfuncions, anquilosaments i els canvis de la realitat produïts durant un període tant llarg. Se n’hauria de poder parlar i no hauria de resultar un tema tabú. Si estem d’acord que l’objectiu és el domini de les dues llengües cooficials i que la immersió és només el mètode que ho ha de fer possible, ajustar les eines a les mutacions que s’han produït no hauria de ser només possible, sinó obligat. La darrera sentència del Suprem exigint un terra mínim de formació en castellà no qüestiona el fet fonamental que és la necessària sobreponderació d’una llengua amb més risc i menys potencial al darrere com és el català. Que intervinguin els tribunals en aquest tema és poc recomanable, però potser també és evidència de la incapacitat de la política per bastir acords sòlids, honestos i sense sospites d’intencions ocultes en pro d’una aspiració monolingüista. Exabruptes d’algun dirigent polític sobre que “el castellà ja s’aprèn al carrer” hi sobren. La sintaxi s’aprèn a les aules. En el tema idiomàtic, ens calen més aportacions de lingüistes i sociolingüistes, més que no pas de polítics especialment quan la seva especialitat és la d’encendre focs i provocar confrontacions.

Les dades ens diuen que les competències adquirides en el domini del català i el castellà són força satisfactòries. Gairebé tothom disposa d’un coneixement acceptable d’ambdós idiomes, que és el que es pot demanar i exigir al sistema educatiu. És una evidència i resulta preocupant, però, la reculada de l’ús social del català. La culpa d’això no és del castellà i la resposta adequada no és voler-lo marginar del sistema educatiu. La ignorància no resulta mai una solució a res. Hi ha dinàmiques globals que tendeixen a concentrar la població entorn d’unes poques grans llengües. Té a veure amb la formació de grans cultures de masses de caràcter universal. Es poden i s’han de prendre mesures atemperadores, de protecció, com establir quotes lingüístiques a les grans plataformes d’entreteniment sabedors, però, que aquesta és una batalla perduda, o gairebé. El que sí que es podria fer, mentrestant, és no vincular el català a opcions políticament partidistes. Hi guanyaria molt la seva consideració i prestigi i evitaríem que, per alguns col·lectius, pugui acabar resultant antipàtic. No perquè ho sigui la llengua, sinó perquè poden acabar per ser-ho els que se’n diuen defensors. Les llengües requereixen practicants, però mai inquisidors.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Aprova el viatge del rei emèrit a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 263 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.