Resulta ben legítim canviar de marc ideològic, de partit i de tot el que es vulgui en aquesta vida. No resulta creïble, però, saltar de candidatura en candidatura com qui juga el joc de l’oca. Diu poc en favor dels que ho practiquen i encara menys dels partits que ho emparen o ho promocionen

És quan s’elaboren les candidatures electorals quan es posa més en evidència la naturalesa dels partits i plataformes polítiques, així com les seves limitacions com a organitzacions democràtiques. La maquinària es posa en marxa i, de manera abrupta, salten pels aires els equilibris que s’havien establert entre els corrents i famílies internes que s’havien anat configurant en temps de pau. Arribat el moment de reconèixer afins, de castigar rivals i enemics i de moure’s amb sigil·li i rapidesa tots aquells que aspiren a convertir la militància política en un càrrec o prebenda. Temps de poca ideologia i en canvi sí d’interessos i ambicions descarnades. També el moment de fer rodar caps i descavalcar contrincants o gent poc addicta i no de fiar. Com que, a dia d’avui, l’important ja no són els programes que es presenten a les eleccions ni tampoc el nom o renom dels que configuren les llistes, més enllà del líder convertit en pòster, importa poc la qualificació, virtuts i preparació dels que omplen les candidatures electorals. Com en el ciclisme en la dinàmica partidista cal saber agafar “l’escapada bona” i formar part del tros del pilot que arribarà amb avantatge. Tot i que les bones maneres no abunden gaire enlloc a l’hora de confegir llistes, aquesta vegada sens dubte és en el sector independentista de Carles Puigdemont on la brutalitat de les purgues i promocions crida més l’atenció. La liquidació del PDeCAT i de tota la cultura convergent ha estat total, absoluta i sense pal·liatius i no s’ha tingut cap respecte per l’organització i la seva gent. Un estalinisme practicat a la catalana manera que ha extingit qualsevol pretensió de moderació o de diàleg, d’intervenció dels òrgans del partit o bé d’un simulacre de primàries. Llistes encapçalades per pròfugs o empresonats i emplenades amb gent de fidelitat provada tot presentant-se per circumscripcions en les quals se’ls desconeix. La negació no només del seny, la practicitat i la política, sinó també del sentit comú. De fet, presentar candidats paracaigudistes o cuneros en l’argot espanyol, és una de les crítiques més esteses que es fa al període de la Restauració espanyola de finals del segle XIX, com un hàbit vinculat al caciquisme i a les tupinades tan típiques de la falsa democràcia de l’època. Resulta curiosa la naturalitat en que això es ve practicant i ara exagerant tant en la política espanyola com en la catalana, i de la manera en què la qüestió va essent acceptada amb normalitat. Fa uns anys el catalanisme considerava que repartir ministres com a candidats en tota la geografia espanyola era una típica pràctica política “espanyola”. Veig, però, que aquí s’ha incorporat i augmentat la pulsió, amb algunes traces de justificació que encara ho empitjoren. Resulta curiosa la candidatura d’Álvarez de Toledo pel Partit Popular a Barcelona, però també presentar JxCat un candidat a Girona amb l’argument que disposa d’una segona residència a la Costa Brava. No cal dir res més. També aquesta vegada ens hem d’empassar, en positiu, una estesa pràctica del transfuguisme. Aquí també sembla que el processisme ho justifica tot. Resulta ben legítim canviar de marc ideològic, de partit i de tot el que es vulgui en aquesta vida. No resulta creïble, però, saltar de candidatura en candidatura com qui juga el joc de l’oca. Diu poc en favor dels que ho practiquen i encara menys dels partits que ho emparen o ho promocionen. En aquest paper destaca ERC, que sembla haver sortit de compres en el món dels exsocialistes amb ànim de recol·locació i també dels Comuns. Els canvis de mallot sense transició per un període d’anonimat, diuen poc en favor de qui ho fa, el qual sembla practicar aquell principi marxista (de Groucho) segons el qual “aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres”. Canvis que gairebé sempre van des de l’esquerra política cap a posicions més dretanes –i no a l’inrevés– i amb més possibilitats de “tocar poder”. Un ressituar-se –i no hi posaré noms– que tendeixo a pensar acostuma a ser el retorn a la “casa del pare”, als grups socials i ideològics dels quals, en realitat, sempre s’havia format part.