A Espanya el sector públic reforça el poder de mercat de les grans empreses, per interessos espuris de tots aquests personatges indecents que passen del sector públic al privat amb tota impunitat

El gener d’aquest nou any ens ha rebut amb unes quantes notícies exasperants; una d’elles, l’estrepitosa clatellada en la factura de la llum. Sobre això, val la pena fer unes quantes consideracions. El preu de l’electricitat és i serà sempre volàtil, per la simple raó que no es pot emmagatzemar; no es pot generar electricitat a l’agost i guardar-la pel gener. Si hi ha un pic de demanda, no hi ha més remei que engegar centrals de cicle combinat que estaven a la reserva i assumir els costos que això genera. Més enllà de les fluctuacions de la demanda, l’energia a Espanya surt més cara que en altres països, perquè a més de pagar els quilowatts que consumim, ens cobren impostos, dèficits tarifaris i compensacions que costen molt d’aclarir. Això té dues causes: la política erràtica que han seguit els governs espanyols en la seva aposta per les energies renovables i l’escandalós fenomen de les portes giratòries. Les subvencions a les energies renovables van ser molt voluntarioses en temps del ministre Miguel Sebastián –origen del famós dèficit tarifari– i salvatjament revertides en l’etapa Rajoy. De l’actual president, Pedro Sánchez, tot és terriblement incert, perquè els seus principis ideològics són tan variables com els de Marx –Grouxo, naturalment. Als consells d’administració de les empreses de l’energia hi trobem una quantitat abjecta d’exministres, expresidents de govern i exdirectors generals de ministeris, tant del PP com del PSOE. La majoria d’ells cobren en un any més que la majoria de mortals en deu anys d’escarràs. Quin és el seu mèrit? Tenir certs telèfons que permeten posar en contacte els directors d’aquestes companyies amb els alts funcionaris que regulen els mercats i el preu de l’energia. Aquest fenomen no és exclusiu de les elèctriques. De fet, és una característica molt remarcable de l’economia espanyola. Si no ho veieu clar, mireu quines són les 35 empreses de l’Ibex. Mireu en quins sectors treballen: energies i telecomunicacions, que són sectors de preus regulats; constructores d’obres públiques, que es folren gràcies als contractes amb les administracions, fruit d’adjudicacions d’obra sospitosíssimes; entitats financeres, que són accionistes de les altres empreses de l’Ibex i creditors dels partits polítics que parasiten l’administració; més enllà d’això, cadenes hoteleres i grans companyies tèxtils; unes viuen del turisme de sol i platja, altres de la producció deslocalitzada amb mà d’obra precària. Aquest és el model de capitalisme espanyol –amb honroses excepcions, naturalment. Acceptem que l’economia de mercat és més eficient, a l’hora d’assignar els recursos, que l’economia planificada –per alguna cosa la Unió Soviètica se’n va anar a fer taps fa trenta anys–. Però hi ha un ampli consens que el sector públic ha de posar fre als abusos del mercat, fent de contrapoder de les grans corporacions i protegint els drets dels consumidors i dels treballadors. Doncs bé, a Espanya passa just el contrari: el sector públic reforça el poder de mercat de les grans empreses, per interessos espuris de tots aquests personatges indecents que passen del sector públic al privat amb tota impunitat. Si això és legal, és evident que la llei que regula i penalitza el tràfic d’influències és clarament insuficient. Aquest abús de poder acaba afectant no només empreses privades, sinó públiques. Expliqueu-me, si no, com pot ser una senyora condemnada a pagar una multa de 800 euros per participar en una cassolada contra els retards de Rodalies. Els poders públics no només han deixat de protegir els ciutadans, sinó que en fan escarni. Per reblar el clau, les elits extractives confonen poder amb privilegis. No en tenen mai prou. Des de cobrar dietes per desplaçament tot i estar confinats fins a voler passar per davant a l’hora de posar-se el vaccí contra la Covid. Fixeu-vos qui són els tramposos: polítics, militars i clergat –un parenostre pel bisbe de Mallorca, sisplau. Hom acaba fastiguejat de tot. Com que estadísticament és improbable que els poderosos siguin tan miserables a tot arreu, seria interessant experimentar si en una Catalunya lliure d’Espanya les coses podrien ser d’una altra manera. De moment, els que ho han intentat porten més de tres anys a la presó i a l’exili.

A Espanya el sector públic reforça el poder de mercat de les grans empreses, per interessos espuris de tots aquests personatges indecents que passen del sector públic al privat amb tota impunitat

Llum als ulls i clatellada a la butxaca