Tant en l’àmbit intern com en les relacions internacionals, l’amenaça ha anat guanyant el terreny que ocupaven el diàleg, la negociació i el consens. Els plantejaments són de màxims i la desqualificació resulta l’única relació possible

La política global ha estat fortament dominada per un esperit d’ordre, per l’establiment d’equilibris la mudança dels quals es feia de manera progressiva i prudent. En la Guerra Freda que va marcar la segona meitat del segle XX, malgrat els riscos que derivés en un conflicte obert de tipus nuclear, va predominar un “equilibri del terror” on la confrontació no va anar més enllà d’enfrontaments localitzats. Certament que l’ensorrament del model soviètic va obrir un període nou amb el domini d’una única gran potència, però la lògica mercantil establerta per l’Organització Mundial de Comerç i el Fons Monetari Internacional van relegar la guerra per convertir el món en un gran mercat en què es redistribuïa de manera global la producció en el marc d’un capitalisme que no deixava a res ni a ningú fora del seu abast. La Xina avançava econòmicament, tot preparant-se un sorpasso discret respecte de l’economia americana sense, aparentment, voler-li disputar el lideratge militar al món. Però d’ençà de la segona dècada d’aquest segle, les coses semblen haver canviat. Més que res, la política ha mudat i molt. La prudència, la moderació i la contenció ja no són valors i actituds que dominin la confrontació política ni dins ni fora dels països. Tot ha anat esdevenint polaritzat, provocatiu, amenaçant, agònic... Tant en l’àmbit intern com en les relacions internacionals, l’amenaça ha anat guanyant el terreny que ocupaven el diàleg, la negociació i el consens. Els plantejaments són de màxims i la desqualificació resulta l’única relació possible. El conservadorisme europeu i occidental, tradicionalment contingut després de 1945, s’ha anat tornant extrem i excloent. Les noves extremes dretes que campen i van governant a tot arreu han portat la dreta tradicional, cristianodemòcrata, cap a posicions dures i excloents amb relació al paper dels serveis públics i el tracte amb la immigració, tot abandonat posicionaments socials i culturals de tipus liberal que s’havien anat imposant en una societat cada vegada més oberta i tolerant. A partir del 2010, la dinàmica canvia. El Brexit i la primera victòria de Trump el 2016 van ser la materialització d’aquesta nova cultura política del conflicte, de no voler imposar-se, sinó aniquilar els contrincants. El final de l’amabilitat en les relacions internacionals. Europa bloquejada per la força creixent del discurs antieuropeu i els règims il·liberals com els d’Hongria. Quan Rússia va envair Ucraïna el 2020, tot l’equilibri europeu i la gestió del món postsoviètic saltava pels aires. El continent passava a ser un polvorí. La fragilitat de l’ordre internacional feia possible que un autòcrata com Putin es plantegés restablir l’imperi rus davant els nassos d’una OTAN impassible. Com la incapacitat de posar sota control un estat d’Israel que es llença a una guerra de destrucció total contra el que queda de palestí dins les seves fronteres i que, a més, porta a terme atacs a l’Iran o el Iemen i ocupacions al Líban o Síria. L’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 usat com a justificació per canviar regles i equilibris a l’Orient Mitjà que tant havien costat de bastir. El nou any resulta, pel que fa a la política internacional, una mica inquietant. El factor Trump ho marca tot, i molt especialment fins on arribarà el paper d’Elon Musk. I és una incògnita fins a quin punt anirà a màxims com afirma, o bé es contindrà. Ell representa l’inesperat, l’imprevisible i un caos en el qual es mou molt bé. Intimida amb les seves fanfarronades i amb el factor sorpresa que representa algú que no saps ben bé que farà, si és que ell ho sap. Diu que posarà fi de manera immediata a la guerra d’Ucraïna, però tot sembla indicar que ho farà en favor de Putin per així tenir-lo d’aliat. Probablement, abonarà la barra lliure d’Israel amb els seus fronts oberts i el genocidi que practica a Gaza i Cisjordània. A una Europa dividida i afeblida econòmicament només li queda un paper residual. D’aquí a uns mesos, pot ser que, a més de països de l’Est, l’extrema dreta sigui al govern d’Alemanya, França i Itàlia; o fins i tot Espanya. El tema migratori anirà tensant la corda i es desbordarà amb polítiques excloents en la mesura que Trump afronti als Estats Units les deportacions massives que ha promès fer. Tot s’encomana. Una perspectiva incerta i força caòtica. L’ordre, ara com ara, sembla representar-lo la Xina, amb un creixement i desenvolupament econòmic ingent a més de la penetració silenciosa a tots els continents controlant terres i primeres matèries estratègiques. Tard o d’hora, però, ocuparà Taiwan per escenificar el canvi d’hegemonia al món. El dubte, és com els Estats Units afrontaran i gestionaran aquest envit.

Tant en l’àmbit intern com en les relacions internacionals, l’amenaça ha anat guanyant el terreny que ocupaven el diàleg, la negociació i el consens. Els plantejaments són de màxims i la desqualificació resulta l’única relació possible

L’ordre i el caos