Les xifres confessables del sector assenyalen que l’any passat es van fer més de 2.700.000 contractes al sector. Només un de cada 10 eren fixos

El sector de l’hostaleria i la restauració manifesta viure en el neguit permanent. Després de dos anys de dificultats certament greus, en els quals el gruix dels establiments han estat implorant suport públic de tota mena perquè els hi anava la supervivència, aquest 2022 que es perfila com l’any de la recuperació –la Setmana Santa en va ser un primer indici– apareix un nou problema: falta personal. Dia sí i dia també, apareixen als mitjans de comunicació titulars amb el mateix missatge: el sector turístics té problemes de personal. Falten cambrers, cuiners, personal de neteja... Les xifres ho revelen: mentre que la resta d’ocupacions han anat recuperant el nombre d’afiliats, entre els cambrers encara n’hi ha el 2,8% menys que abans que la covid obligués a llargs períodes de tancament o de restriccions a bars, restaurants i hotels. A tot l’Estat, el sector troba a faltar les 50.000 persones que representen aquest 2,8% menys. Les causes han estat prou comentades. Ni els salaris ni les condicions laborals són les més favorables i, després d’un període en el qual els treballadors d’aquest sector han hagut de buscar altres ocupacions perquè ni tan sols la protecció dels ERTO els oferia prou ingressos per viure dignament. I, un cop han tastat altres sectors, no han volgut tornar a les cuines, els menjadors o rere les barres dels bars. Han trobat millors sous, millors horaris i més estabilitat. Les xifres confessables del sector assenyalen que l’any passat es van fer més de 2.700.000 contractes al sector. Només un de cada 10 eren fixos. Dos terços eren eventuals per circumstàncies de la producció, i la resta eren contractes d’obra i servei o interins, segons revela un informe que ha difós la cadena Ser. 2,7 milions de contractes en un sector que ocupa 1,7 milions de persones són molts contractes i més en un any d’activitats restringides. La xifra revela que els treballadors de l’hostaleria són lluny de l’estabilitat que es pot trobar en altres sectors. Aquestes són les xifres confessables. Perquè n’hi ha que no en són tant. Contractacions en les quals consten jornades molt més curtes que les que es fan realment, hores extraordinàries sense pagar, preus per hora per sota de les que es paguen en altres sectors... l’enumeració de motius pels quals els treballadors eviten ser cambrers és ben àmplia. Però els directius del sector no llancen la tovallola a l’hora de fixar, també, el seu posicionament sobre la qüestió. En un país amb rècords d’atur no deixa de ser paradoxal que hi hagi sectors que tinguin problemes per trobar personal en un país amb rècords d’atur. El missatge de fons és que hi ha poca predisposició a un cert sacrifici. Altres veus del sector intenten ser més proactives i aplicar alguna dosi d’imaginació. Per exemple, es plantegen reduir els horaris d’obertura per fer possible que les jornades del personal s’ajustin al que marca no ja l’estatut dels treballadors, sinó el més pur sentit comú. Però s’ha d’admetre que aquest plantejament topa amb algunes realitats que poden acabar convertint aquesta voluntat idíl·lica en inviable. Els establiments tenen alguns costos fixos, com el lloguer, que no posen fàcil reduir els horaris. Els hotelers volen poder aprofitar totes les oportunitats i servir dinars i sopars, i també esmorzars al matí o copes a les nits perquè les repercussions dels costos fixos siguin inferiors. A tot plegat s’hi ha d’afegir situacions com l’actual, en la qual la llum o el gas o els mateixos productes que han de cuinar estan en plena pujada de preus. Els factors que s’apunten en el sector convidarien a l’empatia si no fos que el problema de falta de personal no és nou, i es produeix des de fa algunes temporades en les quals, si bé el preu del lloguer podia ser igualment elevat, no s’estava en períodes de rècords de preus en subministraments o en productes. La resposta que el mateix govern espanyol ha donat a les demandes que arriben des del sector apunten més a unes condicions laborals precàries que a problemes de poca voluntat per treballar. De fet, es considera que a l’Estat espanyol hi ha unes 109.000 ofertes de treball per cobrir, en un mercat laboral de 20 milions de persones. Són dades d’Eurostat, que situarien les vacants sense cobrir a l’Estat en un 0,7% del mercat de treball. Poc, si es compara amb el 2,5% de mitjana a la Unió Europea o el més del 3% d’Alemanya. Això desmenteix, doncs, que la gent no vulgui treballar. En tot cas, no vol treballar en segons quins sectors i en segons quines zones (perquè sovint, falta personal en les zones més turístiques, que són les que tenen uns costos de la vida –com els lloguers dels habitatges– molt elevats). A les Illes Balears, per exemple, hi ha municipis on es fa molt difícil trobar un allotjament per al personal de temporada. El secretari d’Ocupació del Ministeri de Treball va llançar un dur diagnòstic de la situació aquesta mateixa setmana. Deia Joaquín Pérez Rey que la situació de l’hostaleria se soluciona pagant adequadament, complint amb els descansos i les jornades laborals i permetent la conciliació laboral. “Quan tot això passi, estic segur que les vacants s’esfumaran com l’escuma”, rematava. Els representants del sector insisteixen a parlar d’un problema de formació, però no és fàcil afrontar aquest altre debat, segurament necessari, sense tenir ben cobert el problema de fons: avançar en un model que fomenti menys la precarietat.

Les xifres confessables del sector assenyalen que l’any passat es van fer més de 2.700.000 contractes al sector. Només un de cada 10 eren fixos

Menys cambrers en la recuperació