El fracàs del tripartit de la plaça Colón ha resultat clar i notori, encara que alguns al cobrar-se uns escons en pretenguin fer una lectura triomfalista

Les darreres eleccions generals a Espanya es van plantejar, seguint estratègies electorals usades en altres països de manera exitosa, com si fossin la mare de totes les batalles. Tot ha resultat molt impostat, sobreactuat i portat al límit. Seguint les tesis del guru de la nova dreta, Steve Bannon, els discursos de les dretes hispàniques s’han desplaçat cap a l’extrem i, usant un llenguatge agressiu i extremadament excloent, van apostar per instrumentalitzar els diversos malestars i portar-los cap a les baixes passions tot apel·lant a reaccions purament emocionals. Es tractava de fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa, com fos, i així poder imposar polítiques dràstiques i definitives. Era ara o mai. Llançar gasolina damunt els problemes, més que no pas aportar solucions. El fracàs del tripartit de la plaça Colón ha resultat clar i notori, encara que alguns al cobrar-se uns escons en pretenguin fer una lectura triomfalista. Si algú ha guanyat clarament les eleccions generals a Espanya, ha estat la moderació. De vegades, l’electorat resulta millor, més ponderat i responsable que els propis líders polítics. Al llarg dels darrers mesos la dreta espanyola ha comès tots els errors estratègics possibles per resultar clarament derrotada. Un coneixement elemental de la teoria tradicional dels comportaments electorals així ho semblaria indicar. Els nous teòrics del màrqueting polític d’aquestes dretes desacomplexades, copiant contextos força diferents, han pretès imposar nous criteris comunicatius i de conformació del llenguatge polític que no han funcionat. L’estratègia de la crispació no ha fet sinó donar els resultats nefastos que havia donat tota la vida. L’electorat continua reaccionant segons els paràmetres de la vella política. Hi ha coses molt elementals. Primer, una aposta de radicalització i confrontació forta, sempre acaba activant el vot dels contrincants. El progressisme s’ha mobilitzat, i especialment les dones, conscients del que es jugava. Un error de principiants. Segon, continua essent cert que les eleccions es guanyen amb el votant moderat. El desplaçament cap a l’extrema dreta de totes tres opcions, ha deixat una immensa autopista central al PSOE al qual no li ha calgut fer res més que esperar. Fins i tot a Podemos, que ha pogut presentar la seva cara més amable i transversal, amb un Pablo Iglesias fent d’Íñigo Errejón. I, tercer, competir de manera dividida per un mateix espai polític sempre comporta el fracàs de tots, especialment quan no s’actua de manera articulada i representant segment de vot diferents, sinó fent una subhasta per veure qui feia la proposta més cridanera. Errors de manual que han evidenciat que, malgrat tot, la política continua essent bàsicament com era, almenys en un context polític com l’espanyol. Algunes qüestions addicionals. L’independentisme s’ha sentit cridat a la mobilització com mai. A més de poder apel·lar al victimisme judicial, la dreta espanyola els feia la campanya. A les poblacions i barris de tradició més independentista i de radicació de classes mitjanes, la participació electoral ha estat molt més elevada. Entre Sant Cugat i Torre Baró, per exemple, hi ha 25 punts de diferència. Malgrat la irrupció de Vox, gran part de l’electorat espanyol no ha comprat la demonització exagerada que s’ha fet del tema català, ni tampoc està d’acord amb les solucions dràstiques que alguns verbalitzen. La majoria de la gent és força més civilitzada. Des del punt de vista dels electors, justament Vox no rep un vot de nova dreta, sinó de l’extrema dreta de sempre que ha abandonat el PP per satisfer-se amb un discurs polític més dur. No ha penetrat, o molt poc, entre treballadors i sectors socials baixos com pretenia. A Catalunya, té el millor resultat a Pedralbes, amb un 10% dels electors. A Madrid, s’imposa també en les zones residencials més acomodades. El creixement de Ciudadanos, té molt de miratge. Ha cremat tots els vaixells per obtenir només un 3% més de vot. A les anteriors eleccions havia quedat subrepresentat en escons, per una llei de Hondt que li havia jugat en contra. En superar el 15% del vot, ara ha pogut entrar en el repartiment de la representació d’això que se’n diu “l’Espanya buida”. Més enllà de batallar pel lideratge de la dreta, ara el seu marge polític resulta molt escàs. Per mi, si hi ha un personatge que representa el fiasco d’aquesta dreta no és tant Pablo Casado com José María Aznar. Es queixava en un míting dies abans dels comicis del problema de la divisió i de la necessitat de reunificar la dreta, obviant que ell ha estat el gran propulsor de la partició. Va remoure les tranquil·les aigües del món de Mariano Rajoy, tot impulsant primer Abascal i Vox, per després apostar per Albert Rivera, abans d’abanderar com a nou líder del PP a Pablo Casado. Ha estat també l’inductor del ridícul desembarcament de Cayetana Álvarez de Toledo a Barcelona. Tot un regal per a l’independentisme, que no es creia que pogués tenir tanta sort.

El fracàs del tripartit de la plaça Colón ha resultat clar i notori, encara que alguns al cobrar-se uns escons en pretenguin fer una lectura triomfalista

Més que nova, la dreta és la de sempre