El turisme és una opció econòmica molt fràgil, feble, que genera riquesa sobretot a companyies aèries, plataformes d’internet i grans grups hotelers que no estan radicats aquí

Tot i que el turisme és una activitat que s’ha desestacionalitzat, que es practica tot l’any, quan ve l’estiu al sector se li fan les dents llargues veient com, aquest any també, batrem rècords de visitants, com si això resultés un benefici per a tots, cosa que dista molt de ser certa. Mai en tenen prou. El 2024 van visitar Espanya 90 milions d’estrangers. Més que mai. Aquesta temporada, ja gairebé tot contractat, ho millorarem i, probablement, superarem França com a primera potència turística mundial. Tota una conquesta. A Barcelona venen 30 milions de visitants (si comptem estrangers i patris) i poc importa l’efecte sobre una ciutat que ha desbordat, de molt, la seva capacitat de càrrega. Una indústria que li aporta, gairebé, el 15% del PIB. Diuen que és el nostre petroli, però, com aquest, aporta només una riquesa aparent i els efectes col·laterals són massa importants per no tenir-los en compte. En realitat, resulta una opció econòmica molt fràgil, feble, que genera riquesa sobretot a companyies aèries, plataformes d’internet i grans grups hotelers que no estan radicats aquí, mentre que ens deixa unes poques monedes en el lloc de destí, deteriorament l’economia i les condicions socials. Les ciutats de Catalunya amb rendes mitjanes més baixes, són les localitats especialitzades en el turisme. El secret d’això són els baixos salaris que es paguen i els contractes de temporada. Des del punt de vista econòmic, l’especialització turística és sempre una aposta perdedora, per al territori i per a la seva societat. Requereix fluxos de treballadors nouvinguts disposats a treballar en condicions de semiesclavatge. Aquesta és la realitat. L’activitat turística, quan és complementària, pot ser interessant per a un país. Però quan posen tots els ous en el mateix cistell, resulta demencial. Els destins moren d’èxit. La saturació converteix, especialment les ciutats globals com Barcelona, en inhabitables. Una ciutat turistificada, a més de perdre l’encant, la seva singularitat, es converteix en una urbs tan cara que els habituals del lloc no la poden pagar. Han d’acceptar que es converteixi en un parc temàtic al servei dels visitants i dels que hi tenen muntat el negoci. Els del lloc són desposseïts de la seva ciutat, els serveis, cars i dolents, ja no van dirigits a ells. La ciutat es gentrifica i de la seva àrea central i monumental cal fugir-ne. Situats en aquest punt cal plantejar-se quina és la finalitat de la gestió d’una ciutat: o bé millorar la vida dels ciutadans, o bé explotar la marca, fer-la agradable i acollidora o bé dinamitar l’encant i benestar en favor del negoci especulatiu d’uns pocs que se n’apropien en forma d’hotels, apartaments turístics, gastrobars o botigues de luxe. En el punt de saturació que es troben moltes destinacions turístiques, aquí i allà, i tenint en compte la dinàmica encara expansiva, comença a haver-hi mobilitzacions de ciutadans que es queixen que aquest fenomen resulta insuportable a més d’insostenible. Passa a Barcelona, però també a les Canàries, a les Illes, a Venècia, a Amsterdam... I, lògicament, anirà en augment. Són moviments d’autodefensa en la mesura que les polítiques públiques, potser excepte en el cas d’Amsterdam, no fan sinó posar-se damunt l’onada i brandar les xifres de constant creixement com un èxit. Resulta curiós, però molt eloqüent, que a aquestes expressions se les qualifiqui de turismofòbia. Apel·latiu despectiu que el periodisme ha fet seu i que no defineix de manera justa aquests moviments, sinó la capacitat d’imposar el seu relat que té el lobby de la indústria turística. Es pot limitar el turisme? Resulta complex, però s’ha de fer en defensa pròpia, que vol dir en defensa de la vida bona de les persones per sobre d’una pulsió irreflexiva i irracional al moviment que condemna les destinacions turístiques –gairebé tot ho és– en espais desposseïts d’humanitat i de personalitat, en “no-llocs” que diria l’antropòleg francès Marc Augé. Hi ha nombroses mesures per reduir l’allau de visitants, que són indirectes, i que tenen a veure amb la protecció de l’habitatge només per a usos ciutadans, il·legalitzar determinades plataformes d’intermediació, assegurar que es paguin impostos i taxes més elevades, preservar els espais públics, disminuir els vols barats... La ciutat, com els espais naturals, han de ser preferentment llocs per fer-hi vida i no pas parcs temàtics destinats a l’esbarjo per a la nostra insatisfacció. No es tracta de deixar de ser hospitalari ni d’abandonar la pretensió de conèixer el que és diferent. El que cal és tornar-ho a una dimensió i a un ritme que ho faci sostenible mediambientalment, que no pertorbi en excés la vida de les persones i que satisfaci aquell que fa el viatge.

El turisme és una opció econòmica molt fràgil, feble, que genera riquesa sobretot a companyies aèries, plataformes d’internet i grans grups hotelers que no estan radicats aquí

Morir per excés