Necessitem el periodisme, més que mai
Sempre s’ha dit que, a les guerres, la primera víctima és la veritat, i sol ser així, i malauradament no només en les guerres convencionals. També moltes vegades, i en sentit literal, es dispara contra els periodistes. En totes les dinàmiques de conflicte els contendents solen caure fàcilment en la temptació de substituir la informació per propaganda. Ho fan, diuen, perquè no defalleixi la cohesió de la ciutadania ni la moral de victòria, encara que la consecució d’aquesta victòria pugui resultar quimèrica.
Disposar d’informació plural i veraç és la primera condició per complir amb les exigències d’una societat democràtica, i quan el periodisme no és lliure i als ciutadans se’ls pot enredar amb falsedats o amb mitges veritats vol dir que la condició de ciutadania s’ha esvaït i la societat civil ja només és un miratge. Per això les institucions internacionals, després de la Segona Guerra Mundial, van establir el dret a la informació com un component bàsic i elemental de qualsevol societat lliure.
L’experiència de les dues grans guerres havia demostrat com sense llibertat de premsa es podia fanatitzar la ciutadania dels diversos contendents, tot donant-los missatges interessants i amagant-los la veritat. La majoria de periodistes havien de deixar de practicar la seva professió i passar a la nòmina de propagandistes del règim que fos. El resultat acumulat, 80 milions de morts en la teòricament avançada, racional i il·lustrada Europa.
El restabliment de la llibertat de premsa, malgrat els intents de qualsevol poder de limitar-la sempre, i del reconeixement del periodisme com una activitat imprescindible en els sistemes de llibertats han proporcionat justament bones dosis de salut als nostres sistemes polítics i de llibertats. Quantes coses es posen de manifest, quantes corrupcions es denuncien gràcies a sistemes de comunicació amplis, diversos i oberts?
Sovint s’ha acusat els mitjans de comunicació i els seus periodistes de convertir-se i actuar com el quart poder. Segurament els processos de concentració d’empreses de comunicació en el món global, la seva exagerada dependència financera i la falta de prudència, i les ganes d’ostentació d’alguns periodistes poden haver justificat de vegades aquesta acusació o el temor que així sigui per part de la societat. En tot cas, és bo que siguin un quart poder en el sentit que la seva funció resulta absolutament imprescindible, de primera necessitat, i que és bo que justament exerceixin d’elements de control, d’auditoria i de connexió amb el conjunt de la societat.
Al llarg de les dues darreres dècades, amb la irrupció del món digital i les xarxes socials, la quantitat d’impactes que rebem els ciutadans resulten ingents i difícilment digeribles. Internet i les seves múltiples aplicacions que ens mantenen connectats a tota hora ens fan arribar barrejats rumors, invencions, enganys, falsedats, propaganda i informacions, tot ben remogut i confós. Ens pensàvem estar més informats, però una allau d’informacions ni fiables ni contrastades acaba essent, en realitat, desinformació. Hem donat per bo que tothom pot ser emissor de continguts i hem acabat per quedar soterrats en el que els anglesos anomenen shitstorm (literalment, tempesta de merda) de notícies i grans dosis d’entreteniment.
Mentrestant, els mitjans tradicionals han viscut una forta crisi, ja que s’ha imposat un model de gratuïtat d’accés a les notícies que resulta insostenible. I és que, més que mai, resulta crucial la funció mediadora del periodista –també dels mitjans– perquè ens creïn context, ens expliquin de manera fiable i amb totes les garanties del seu exercici professional els fets que realment succeeixen. I així, el ciutadà lliure es pot fer la seva pròpia opinió. Ja abans de la pandèmia del coronavirus, però accentuats per ella, els enganys notoris, les postveritats, les “veritats alternatives” que deia Trump, recorren la nostra societat i molt especialment com a instrument al servei dels populismes reaccionaris que campen pel món de la política.
El debilitament de la qualitat democràtica resulta força notable en un món en què l’excés de connexió, l’exagerada addicció a les pantalles i la poca separació entre informació elaborada amb els rumors i enganys interessats ha acabat per confondre’ns i provocar-nos reaccions entre indolents i de resposta irada.
Els mitjans de comunicació, amb totes les reinvencions que calgui, resulten absolutament imprescindibles, com és de primera necessitat el treball professional dels bons periodistes. Fent un símil amb l’alimentació, necessitem proporcionar-nos dietes informatives no excessives, suficients i equilibrades, exemptes de greixos saturats que no ens aporten res més, justament, que saturació i confusió.