Els meus fills han tingut la sort de tenir grans mestres

Segon dia de vaga del professorat. Segons la meva perspectiva, la de la mare que ha enviat els fills a l’institut convençuda que és millor que facin dues classes de sis que no pas que es passin el dia a casa fent el gos, us dic que el seguiment de la vaga que fan els mestres és considerable. Són molts dies de vaga i ja sé que les xifres a Secundària freguen el 60% dels mestres. Tinc la sensació que és cert. Almenys, a l’institut dels meus fills. Sabeu com n’és, de difícil, aconseguir una xifra així? Sabeu quants docents també hi estan a favor però no poden perdre un terç del sou? Us imagineu el malestar real del professorat per estar tan unit i coordinat i bel·ligerant? A veure si us creieu que és fàcil aquesta coordinació i aquest estar d’acord. A mi em sembla fantàstic que els mestres i les mestres facin vaga. Hauríem d’estar fent vaga totes les persones vinculades al món de l’educació pública en quilòmetres a la rodona: els pares i mares, els alumnes, els mestres i qualsevol persona amb dos dits de front. Que per què? Perquè l’educació pública està morint, està estirada al llit de l’UCI i ens la mirem i poca cosa més. Us puc parlar en primera persona del meu cas concret, però, és clar, cada cas concret acaba sumant per al cas general. Sé que els meus fills parlen de com de difícil és fer una classe seguida i en condicions amb la increïble diversitat de nivells i problemàtiques que hi ha a les aules públiques: l’escola inclusiva només l’apliquen a la pública i, sincerament, sense els recursos suficients per fer-ho. Manquen hores, manquen mestres per doblar, per substituir, per guiar. Una boníssima amiga meva és mestra. En teoria surt de l’escola a les 16.30h, però estrany és el dia que ho fa abans de les 19h. Per compromís personal amb famílies, amb companys, amb els alumnes. Els meus fills sempre han tingut la sort de tenir grans mestres. Sí, la sort. Em consta que no tots els alumnes la tenen. Mestres implicats, amb capacitat d’empatia, d’esforç extra, de mirada profunda. Tots els mestres eren així, crec, però la situació no ajuda a treballar des del cor. No us ha passat mai que us encanta el que feu però sentiu que us valoren poquíssim, que no us valoren prou? Si això passa, la passió per la feina, també. I no és culpa vostra, és culpa d’un sistema que no posa els recursos necessaris perquè la vostra passió no deixi de cremar mai, viva i potent. Els mestres no demanen cinc dies més de vacances, demanen no arribar el dia d’arrencar curs i no saber si tindran prou companys per fer totes les classes i prou hores assignades i cobrades i prou ràtios per complir els objectius i prou suport per continuar formant-se. Allò del català i allò del 5 de setembre és la xocolata del lloro i els que ho aneu dient sou això: lloros. No és per les vacances, és per les mancances; i com a mare d’estudiants de la pública us puc dir que en tenen, i moltes. De mancances.