Una menor activitat econòmica ha disminuït els ingressos imprescindibles per sostenir els serveis públics, però sens dubte el pitjor ha estat la pèrdua d’una mínima noció d’equitat en la tributació

Si alguna cosa s’ha emportat la crisi econòmica són les bases i els consensos que feien possible el manteniment de l’estat del benestar. Una menor activitat econòmica ha disminuït els ingressos imprescindibles per sostenir els serveis públics, però sens dubte el pitjor ha estat la pèrdua d’una mínima noció d’equitat en la tributació. Les classes mitjanes i tota mena d’assalariats han sostingut econòmicament unes malmeses estructures públiques, mentre que l’empresariat i les grans fortunes han anat deixant de contribuir, no tant perquè minvés la seva riquesa, com pel triomf d’una manera de pensar insolidària i classista que es concreta en mil i una formes d’exempció i d’evasió fiscal. Recuperada, almenys en part, l’economia, tocaria contenir el progrés imparable de la desigualtat i refer alguns equilibris. Justament el no fer-ho està provocant reaccions irades en forma d’armilles grogues a França o apostant per comportaments electorals que posen en qüestió els valors democràtics. En podem veure múltiples episodis i maneres a Europa, on el vot a populismes extrems i identitaris pot acabar per convertir en història no només la Unió Europea, sinó també el model social europeu. La política actual s’ha avesat a distreure’ns amb tota mena d’extravagàncies, semblaria que per obviar el que resulta fonamental, com és quina distribució de rendes i càrregues recau sobre una ciutadania tan desigual. La fiscalitat és al final la plasmació del model de societat que es pretén construir. I se’n parla poc, malament i de manera esbiaixada. Un bon nivell de pressió tributària és la garantia de bons i amplis serveis públics. Una bona progressivitat i una major pressió sobre les rendes més elevades és la garantia per la construcció de societats més justes, equilibrades i cohesionades. És el que hi ha. Espanya té un mal sistema fiscal, ja que només es recapta el 34,5% amb relació al PIB, és a dir 7 punts per sota la mitjana europea i amb nivells similars a Hongria i lluny del 48,4% de França. Vol dir això que Espanya ha apostat per una baixa pressió fiscal general per a satisfacció dels doctrinaris liberals? No. Significa que hi ha enormes diferències entre sectors socials que sostenen bona part dels ingressos públics –els mitjans i els de baix– amb sectors molt respectats per la tributació i que tenen maneres molt fàcils d’estalviar-s’ho –els de dalt. Resulta molt eloqüent a més d’injust i socialment fracturador, que el 82% dels ingressos públics a Espanya provinguin de les aportacions familiars, ja sigui per mitjà de l’IRPF, IVA i altres impostos directes i indirectes. Els impostos de successions o de patrimoni han anat perdent pes –ara el nou govern dretà andalús el primer que ha fet ha estat pràcticament eliminar-los a la seva comunitat–, però resulta especialment difícil d’explicar la caiguda brutal del que es recapta amb l’impost de societats. Aquesta contribució significava gairebé 23 euros de cada 100 que es recaptaven el 2007, mentre que a dia d’avui només n’aporta 12, tot i que els beneficis empresarials van millor que mai. Les empreses de l’Ibex disposen d’un miler de societats en paradisos fiscals, les plataformes tecnològiques, com gran part de les multinacionals, especulen amb els preus de transferència i acaben per radicar els beneficis en refugis fiscals que hi ha dins la mateixa Unió Europea. Les possibilitats d’exempcions i elusions de les obligacions tributàries són múltiples i variades per a aquells que tenen la legislació a favor i a més es poden pagar bons assessors per fer enginyeria fiscal. Els mecanismes de redistribució econòmica fa temps que han deixat de funcionar. La desregulació i situació del mercat laboral ha provocat que els salaris siguin lluny de fer aquesta funció, com així també uns sistemes tributaris que no fan de mecanisme corrector de rendes i no permeten tampoc recuperar la funció assistencial i prestadora de serveis de qualitat per part de l’Estat. Les explosions de malestars, de vegades de forma violenta, i el debilitament de la cultura democràtica tenen a veure justament amb això. Si no s’hi posa remei, la desigualtat acabarà per triturar qualsevol vestigi de societat digna d’aquest nom.

Una menor activitat econòmica ha disminuït els ingressos imprescindibles per sostenir els serveis públics, però sens dubte el pitjor ha estat la pèrdua d’una mínima noció d’equitat en la tributació

No hi ha política que no sigui fiscal