L’especulació sobre l’encaix de l’amnistia fa molt mal a l’esquerra, però també a la dignitat. Un concepte que només és imaginable com a punt final però mai com a exigència de partida

Continuen les maniobres d’aproximació i possibles aparellaments postelectorals a Espanya. Més enllà dels molt afeccionats a la política, el cert és que resulten força decebedores ja que tampoc, al capdavall, les possibilitats són gaires. Allargar tot aquest espectacle fins a Nadal, amb maniobres només pensades cap a la galeria –per imposar el relat, en diuen ara–, però sense possibilitats fàctiques no ajuda pas precisament a revaloritzar la ja poc considerada activitat política. El funambulisme del Partit Popular actuant com si fos possible la investidura de Feijóo resulta entre sobrera i patètica. Cap possibilitat, però mentre actuï com si fos candidat s’estalvia l’assalt final de Díaz Ayuso. Pel que fa al PSOE i l’esquerra, no tenen aritmèticament majoria. Que s’hi sumi amb plantejaments raonables Junts, resulta una pura il·lusió. Raonablement, ningú pot pensar que això sigui possible. Acceptar la realitat diuen que és el primer pas per intentar transformar-la. La nit electoral, el progressisme ens vam alegrar molt pel fet que el bloc de dretes extremes que ja es repartien els càrrecs d’una segura victòria van fracassar. Que ells no ho aconseguissin no significa que guanyés el bloc d’esquerres. No ho va fer. Encara que sembli impossible, es va produir un empat i la impossibilitat de construir una majoria parlamentària per a la investidura i, el que és tant o més important, per poder governar durant quatre anys. Que es fes algun intent d’aproximació a Junts –que no a Waterloo– per tal de sondejar i possibilitar una pista d’aterratge resulta entenedor, però cal ser molt crèdul per pensar que això es podia aconseguir. El seu regne no és d’aquest món: ni juguen en la política real, ni tampoc tenen res de progressistes. La seva supervivència, encara que precària, passa per aferrar-se als mites. Hi ha una frase reiterada aquests dies en el món de les esquerres: si es repeteixen eleccions, es poden perdre! Òbviament i probablement la millor manera que sigui així és el joc dels disbarats que en nom de bastir un simulacre de majoria es van produint reiteradament. Les exigències de Puigdemont ja se sabia que no serien acceptables en cap noció bàsica d’estat de dret. L’especulació sobre l’encaix de l’amnistia fa molt mal a l’esquerra, però també a la dignitat. Un concepte que només és imaginable com a punt final però mai com a exigència de partida. S’han produït aquest dies fotografies poc acceptables. La frivolitat d’una certa esquerra torna a posar en el focus de la política catalana i espanyola conceptes i personatges que ja només representen una minoria exigua. La lleugeresa política del món de Sumar resulta una evidència més que perquè hi hagi un pacte de govern d’esquerres grinyolen més coses que els quimèrics vots de Junts. La fragilitat de l’esquerra del PSOE és exagerada i, a hores d’ara, difícilment es pot pensar en cap estructura sòlida i amb continuïtat. Els factors Iglesias i Montero no han dit la darrera paraula. Com tampoc ERC, a qui la competència en l’espai independentista els porta a abandonar el realisme de què havien fet gala. I, enmig d’això, cal acceptar PNB com a animal de companyia progressista... Pedro Sánchez, que més que ningú es mou bé a la corda fluixa, juga amb el fet que ningú dels possibles socis es pot permetre una repetició d’eleccions que sembla que els seria electoralment contrària. En un context de repetició hi hauria un efecte concentració en els grans partits de cada bloc. Però la debilitat dels possibles socis, inclòs Junts, no dona perquè tothom se situï en exigències raonables. Ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Irene Montero, ni Pablo Iglesias. Tothom s’ha expressat aquests dies com perquè els electors puguin decidir el que creguin convenient. A hores d’ara, repetir eleccions no és cap drama, sinó una necessitat gairebé imponderable. Certament hi ha el risc que guanyi el bloc de dretes, però també que es doni una victòria clara de les forces realment progressistes. Al cap i a la fi, depèn d’elles. És el que té la democràcia. Els països acaben per tenir els polítics i els governs que es mereixen. I això no es decideix el dia que s’obren les urnes, sinó justament abans, ara per ser més precisos. Ser clar, entenedor i coherent és una manera de guanyar-s’ho. Ho estem fent?

L’especulació sobre l’encaix de l’amnistia fa molt mal a l’esquerra, però també a la dignitat. Un concepte que només és imaginable com a punt final però mai com a exigència de partida

Eleccions