Ja fa anys que hi ha un progressisme més aviat de postureig que li encanta lliurar batalles culturals en lloc d'ocupar-se dels problemes reals

Aquesta setmana, ves per on, se celebrava el Dia Mundial del Topless. Hi ha dies per a tot. Com que el govern de la Generalitat, que té una conselleria d’Igualtat i Feminismes i no va sobrada de feina, ha cregut convenient d’aprofitar-ho per alliçonar-nos i fer una campanya publicitària en la qual estimula a la pràctica del topless en nom de superar la discriminació de gènere al respecte. Es veu que una associació de nom tan eloqüent com el de Mugrons Lliures ha estat la inductora d’una campanya, on, quina curiositat, en la part gràfica es mostra el mugró d’un home i no n’apareix cap de dona. Que jo sàpiga, la pràctica del topless no només no està prohibida sinó que es practica amb tota normalitat per aquelles persones a qui els ve de gust i s’hi senten còmodes. No veig ni sento cap reacció airada de ningú que se senti ofès per tal cosa. Normalitat. Qui vol ho fa, però ningú està obligat a fer-ho. Acceptació i tolerància per part de tothom. Els temps del blanc i negre de gent puritana i falsament beata que reaccionaven esgarrifats davant uns pits femenins al descobert fa molt temps que han passat. Sortosament. Quin sentit té aquesta campanya, doncs? Certament fa una funció de substitució d’ocupar-se dels problemes reals, de distracció. A mesura que els governs, tots, han anat quedant incapacitats per actuar sobre problemes estructurals, acostumen a actuar en terrenys simbòlics com a forma de formar un grup d’interessos. Ja fa anys, hi ha un progressisme més aviat de postureig que de realitat al qual li encanta lliurar batalles culturals en lloc de canviar el context en què ens veiem obligats a desenvolupar les nostres vides. Hi ha una desigualtat creixent que arruïna el concepte de societat, els seus llaços i les seves solidaritats. Hi ha una precarització creixent en el món del treball, cada vegada més gent exclosa i pobra. Tenim problemes per falta d’habitatges assequibles i les situacions de pobresa augmenten, mentre hem mig desballestat l’estat de benestar. Podem continuar. Tenim l’escalfament global, el canvi climàtic, l’envelliment de la població, la superpoblació, la falta d’expectatives pels joves, ciutats brutes, una turistificació insuportable a les ciutats.... Com que ni se sap ni es tenen gaires instruments per actuar enfront dels reptes de veritat, ens distraiem en temes de valors tot sobreactuant i pontificant. Lògicament, no és que el tema de la igualtat i els feminismes no sigui important. Ho és, i molt, però té a veure amb la necessitat de canvis culturals i de mentalitat que ateny a l’esfera personal i, en tot cas, haurien d’impregnar tota l’obra d’un govern. No té sentit, i a vegades es generen reaccions contràries, quan es creen departaments la funció dels quals, creuen, és la d’exercir de comissariat. Per la mateixa regla de tres, hi hauria d’haver ministeris o departaments que s’ocupessin de la llibertat, de la fraternitat, de l’empatia o del bon humor. Que sigui desitjable, que aspirem que la societat avanci cap aquestes valors, no implica que calgui un departament de govern. Aquest, el sentit de la seva existència és gestionar i promoure polítiques públiques. Per a la sensibilitat, l’espiritualitat o de l’esperit cívic com a ciutadans no ens calen lleis, reglaments ni declaracions de bones intencions dels governants. Aquests, que s’ocupin de millorar les condicions materials de la nostra existència o, com a mínim, que no les empitjorin gaire. Almenys jo, no trobo gaire progressista estimular batalles culturals amb la dreta més reaccionària, que és de fet el que es busca amb aquest tipus de campanyes. Així, es crea un nosaltres i un ells que serveixen més que res per alinear bàndols oposats i cohesionar cultural i políticament els teus. La manera de crear una polaritat que no porta enlloc més enllà d’augmentar la crispació, no contribueix a l’avenç de la societat i sí més aviat al seu retrocés. La dreta extrema, o no tant, se’n fotrà i aixecarà el crit al cel. Gent que no és reaccionària, que té problemes i incerteses que no se l’ajuda a resoldre i que no és carca, s’hi apuntarà. Ho farà perquè s’ha atipat de tanta impostura.

Ja fa anys que hi ha un progressisme més aviat de postureig que li encanta lliurar batalles culturals en lloc d'ocupar-se dels problemes reals

El govern i el ‘topless’