Ara que la crisi energètica se suma a la crisi climàtica, convido a tots els navegants a motor de les nostres costes a deixar d’una vegada per totes les barques i les motos contaminants i a descobrir el plaer indescriptible de la navegació a vela

Sembla ser que van ser els egipcis, fa 5.500 anys, els primers que van atrevir-se a desplegar una vela per aprofitar la força del vent en la navegació. Nil avall rai, el corrent empenyia l’embarcació i facilitava la feina dels remers; però a l’hora de remuntar el riu, aprofitar la marinada era molt menys costós que sirgar per la ribera. Pel que sabem, les primeres barques eren de papir, i enllaçaven les diferents parts amb cordes, sense fer servir ni claus ni martell. Les embarcacions a vela van ser perfeccionades pels fenicis, els grecs i els víkings. Al segle XV, a les drassanes napolitanes ja es construïen magnífiques corbetes capaces de navegar amb seguretat pels oceans. Al segle XVII es construí la primera bricbarca, que anava arborada amb veles quadrades als dos primers pals, i amb veles de ganivet al pal de popa, dit pal de messana. Veure navegar una flota de caravel·les i bergantins havia de ser un espectacle impressionant. La construcció de cada un d’aquests velers costava fortunes exorbitants i anys de feina de molts centenars de treballadors especialitzats. Pensar que en les batalles navals s’enfonsaven a canonades fa feredat. Els primers a navegar a vela per plaer van ser els holandesos; i va ser durant el seu exili als Països Baixos, arran de la revolució encapçalada a la Gran Bretanya per Oliver Cromwell, que Carles II d’Anglaterra va descobrir l’esport de la vela. El 1660 va tornar al seu país, i al Tàmesis es van fer les primeres regates de la història. En la navegació comercial i en la pesca, els vaixells de vapor van substituir els velers a finals del XIX. A partir de llavors, navegar a vela ha estat un privilegi exclusiu dels esportistes. La vela va esdevenir esport olímpic l’any 1900, en els Jocs de París, els segons de l’era moderna. A partir dels Jocs de 1908, celebrats a Londres, es van estandarditzar les categories dels velers, de 6,7,8 i 12 metres, tripulats per dos homes. A mesura que l’esport s’anava popularitzant, es van introduir nous tipus de barques en el programa olímpic; als Jocs de Montreal, el 1976, es van fer les primeres regates amb la classe 470, un tipus de barca amb el qual es van estrenar al mar milers de navegants aficionats de classe mitjana de molts països. Ara fa uns noranta anys que l’americà Tom Blake, surfista, va idear una vela per acoblar a la seva planxa i poder guanyar la cresta de les onades sense haver de remar. Aquell va ser l’origen del windsurf, que va entrar al programa olímpic també a Montreal en categoria masculina; era una modalitat desconeguda al nostre país, però a partir d’aquells Jocs va viure un boom espectacular a les costes catalanes. Aviat es podrien veure dotzenes de surfistes a qualsevol cala o platja del país. I va ser a Barcelona 92 quan el windsurf femení va ser inclòs, per primer cop, al programa olímpic. Des de llavors, el disseny de les planxes ha millorat molt; s’han alleugerit, han permès fer salts i acrobàcies, s’han propulsat no només amb veles sinó amb estels, i darrerament les hem vist quasi volar sobre unes quilles allargassades. D’una manera o altra, els surfs, els patins a vela típics del Maresme i totes les embarcacions de vela lleugera han permès als estiuejants jugar amb el vent, desplaçar-se ràpidament sobre les ones, gaudir del mar com no es pot fer de cap altra manera. Hi ha barques que permeten el passeig tranquil i àdhuc fer l’aperitiu a bord; i hi ha planxes que, si el vent és fort, resulten d’una gran exigència física pel tripulant. Hi ha velers luxosos, exclusius per a gent amb molts possibles, i hi ha trastos que permeten navegar perfectament amb pressupost modest. Dissortadament, no són barques de vela el que més veiem a les nostres costes: són molt més abundoses les llanxes a motor i les motos d’aigua, que estenen la dèria colonitzadora dels ciutadans a tota la Mediterrània; barques que contaminen, que fan soroll, que s’estressen per trobar un lloc on fondejar, igual que la resta de l’any s’estressen per trobar aparcament per als seus vehicles. Amb tripulants que no saben d’on bufa el vent, que desconeixen els principis bàsics de la navegació i que no respecten la màxima del “prioritat a la vela”. Ara que la crisi energètica se suma a la crisi climàtica, convido a tots els navegants a motor de les nostres costes a deixar d’una vegada per totes les barques i les motos contaminants i a descobrir el plaer indescriptible de la navegació a vela. És poc probable, però si em fessin cas, la qualitat de les vacances de tothom milloraria... a veles desplegades.

Ara que la crisi energètica se suma a la crisi climàtica, convido a tots els navegants a motor de les nostres costes a deixar d’una vegada per totes les barques i les motos contaminants i a descobrir el plaer indescriptible de la navegació a vela

Veles e vents