La Generalitat està a punt de perpetrar tota soleta una animalada: reduir les classes de ciències a Batxillerat a vuit hores setmanals

Des dels gloriosos temps en què el senyor Miquel Biada va impulsar el ferrocarril de Barcelona a Mataró, i el senyor Manuel Girona va emprendre la línia de Granollers cap a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, la burgesia barcelonina sempre va tenir l’anhel de contribuir decisivament a la modernització d’Espanya. Els ministres d’Isabel II es miraven amb recel aquestes pretensions; dirigint ells el destí d’una Espanya rural i agrària, les concentracions industrials es veien com un eventual focus de protesta; el moviment obrer era una amenaça per llurs privilegis. La percepció que els catalans som uns pesats que sempre estem donant problemes a Madrid ve d’aquesta època. Entenguem-nos: a Catalunya, els trens eren una necessitat per satisfer la demanda de la incipient indústria: va tenir molt mèrit fer la revolució industrial sense disposar ni de carbó, ni de cotó, ni de ferro autòctons. En canvi, a Madrid, els trens eren un caprici perquè els cortesans es poguessin passejar fins a Aranjuez o s’acostessin a veure el mar a les costes d’Alacant; i es van pagar amb diners públics (provocant la fallida de les finances estatals, per cert). Cent cinquanta anys després, Rodalies de Catalunya va esdevenir el mitjà amb el qual centenars de milers d’obrers i d’estudiants anaven a la feina o a la universitat. Però el govern espanyol destinava el 95% de la inversió ferroviària als trens d’alta velocitat, perquè des de Madrid es pogués anar a qualsevol província espanyola en tres hores; es repetia el disbarat monumental del segle XIX. Des de Catalunya, el despropòsit es va denunciar a tort i a dret; de fet, aquelles manifestacions de denúncia van significar l’inici del procés independentista més significatiu dels darrers 300 anys –els que portem exercint el trist paper de colònia espanyola–. Que ara el país ens caigui a trossets és la conseqüència inevitable i perfectament previsible d’aquell despropòsit. Finançar l’alta velocitat com si fóssim milionaris i deixar les escorrialles per a Rodalies va ser tan estúpid com començar a construir una casa per la teulada. I diguem-ho tot: l’animalada va ser perpetrada a Madrid, amb la complicitat de molts polítics catalans. Ara, la Generalitat està a punt de perpetrar tota soleta una animalada tan o més grossa, que ens acabarà de convertir en un país de pandereta si prospera la proposta del govern de Salvador Illa de reduir les classes de ciències a Batxillerat a vuit hores setmanals. Fa vint anys eren 18 hores, ara en són 12, el curs proper podrien ser-ne 8. Així, tenint en compte que a la resta de comunitats autònomes n’hi dediquen 20 cada setmana; que els estudiants d’arreu competeixen per una plaça universitària amb les mateixes proves d’accés, i que el sistema de districte universitari únic permet als alumnes de tot Espanya matricular-se a universitats catalanes, el resultat està cantat: aviat la immensa majoria de metges, enginyers, arquitectes, biòlegs, investigadors i físics del país seran castellanoparlants. Als joves catalans, els treballs de recerca que hauran hagut de fer per completar el seu batxillerat no els estalviarà haver-se de guanyar la vida repartint pizzes, servint cerveses o transportant les maletes dels turistes. I ni això no podran fer en català. Resulta inevitable acabar parafrasejant Francesc Pujols, que ho deia molt bé. Els catalans portem tres-cents anys fent el ruc. Hem de deixar de ser catalans? No! Hem de deixar de fer el ruc!

La Generalitat està a punt de perpetrar tota soleta una animalada: reduir les classes de ciències a Batxillerat a vuit hores setmanals

País de pandereta