Sovint m'oblido que som el país de la improvisació constant, de la feina mal feta, del caos i de la precarietat

A vegades m’oblido que visc a Espanya. És una frase estranya per començar un article, però us prometo que és així. A vegades em penso que Catalunya és diferent. Diferent de veritat i que som com una mena d’Anglaterra o de França petita col·locada aquí, a tocar dels Pirineus. Va, us ho confesso: una mena d’Escòcia que és un lloc del qual no he pogut tornar emocionalment, encara. No em renyeu per mitificar França o Anglaterra (Itàlia també la mitifico, però diferent, ara no ve al cas): cadascú té de referents aquells espais que admira, on ha sigut feliç o ha sentit que alguna cosa era bonica, poderosa, especial. Ja sé que viure a Londres deu ser caòtic i que França està transitant un viatge a l’extrema dreta tan perillós com el nostre, però quan us dic que m’oblido que visc a Espanya és això exactament: que m’oblido que els tòpics espanyols són els meus tòpics i que si són tòpics és perquè són essència i si són essència és que són fundacionals de l’imaginari i la cultura que ens impregna. Jo a vegades m’oblido que soc espanyola, ves. M’oblido que m’agraden els toros, les sevillanes i el flamenc. També m’oblido que em passo la vida al bar demanant canyes i tapes on predominen les braves i el bon pernil. M’oblido que em toca fer la migdiada després de dinar, cada tarda. M’oblido que tots els polítics són corruptes i que som masclistes, racistes i poc avançats. M’oblido també que depenc del turisme per sobreviure i que podria fugir si tingués més talent. M’oblido que només parlem de futbol perquè tenim la millor lliga del món i que només tenim programes de televisió rosa, sensacionalista, de la pitjor xafarderia. També m’oblido de tot allò del país de pandereta, de la improvisació constant, de la feina mal feta, del caos perquè no es treballa bé, de la poca inversió en el que cal i d’una pàtina de certa precarietat i poca professionalitat. Merda, no, d’això, aquests darrers dies, no me’n puc oblidar. No hi ha manera. Amb aquests dies de caos de Rodalies, del transport parat en general, dels trens accidentats i en-darrerits, de la mala informació, dels embussos infinits a les carreteres, de la gent sense poder anar a treballar o estudiar, del canvi constant de criteri, del rentar-se les mans de tants i el passar-se la pilota de tots, un no es pot oblidar que és espanyola. Espanyola de veritat. De la dels tòpics de país caòtic i chapucero, del marca Espanya més ranci i malauradament, més cert. Posats a triar preferiria la siesta i el pernil. Fins i tot el flamenc. Llàstima, però, que ens hagi tocat la pandereta. I que no pari de sonar.

Sovint m'oblido que som el país de la improvisació constant, de la feina mal feta, del caos i de la precarietat

Pandereta