Més enllà de la nostàlgia, és necessari que la premsa seriosa, amb el format que sigui, continuï existint. Se la necessita més que mai

Sembla bastant evident que la premsa-paper té els dies comptats, o gairebé. Hi ha una visió optimista consistent a pensar que el lector de diaris continua existint, que l’únic que s’ha fet és canviar de format i mudar cap a la comoditat i gratuïtat del digital. No n’estic gaire segur. No conec cap jove que entri a les versions electròniques dels diaris, i el que solen fer és acudir a buscadors de notícies o bé, directament, al ChatGPT. Llegir en paper o bé en pantalla dista molt de ser el mateix, no té els mateixos efectes. Els experts expliquen que la lectura profunda i pausada només es pot fer en paper. La pantalla indueix a la rapidesa, al canvi i a la superficialitat. Qui hi perd és la informació. Fins no fa gaire, els addictes al paper crèiem que ens havíem d’adaptar, malgrat tot, al canvi de format, com també les empreses editores ho veien així. Fracàs. Pocs lectors se subscriuen a les edicions digitals i van directament a xarxes socials, repositoris-buscadors o bé als dispositius d’IA. Desapareix l’ingrés i la inserció publicitària als diaris i les empreses editores o bé estan en fallida o bé malviuen de subvencions públiques que els fan perdre la independència. El pitjor és que la informació confiable desapareix i el periodista es va convertint en un agent de màrqueting que implora clics amb el recurs a la desinformació, el sensacionalisme i a l’engany del clikbait. A les ciutats han anat desapareixent els quioscos de premsa, i els pocs que queden venen de tot menys premsa. Els incondicionals al paper ens les veiem i desitgem per trobar-ne i, molt sovint, una mala distribució fa que ni tan sols arribin a port. Pura desesperació per als pocs que encara hi estem enganxats. Els diaris, alhora, s’esforcen molt perquè ens deshabituem. Poques pàgines i esllanguides, empitjorament de la qualitat del paper que sembla exprés per posar a terra quan es frega, més becaris que no pas periodistes i una profusió de pàgines de publicitat –en diuen contingut patrocinat– que es confonen amb les de la informació. A la malaltia profunda de la premsa (paper i digital) ara sembla sumar-se una certa tendència al suïcidi dels mateixos mitjans. Certament, quan la venda (també la difusió) ha perdut el 80% en 10 anys, s’imposa un cert decaïment que resulta comprensible. El diari El País havia tirat quatre-cents mil exemplars cada dia quan, avui, en tira poc més de quaranta mil. La patacada que s’està fotent en tots els canals, ara mateix, el diari La Vanguardia és històrica. Amb aquesta tendència la desestabilització de les empreses editores, l’endeutament i la reducció de plantilles s’ha anat imposant. També han empitjorat les condicions contractuals dels professionals. Hi perd el periodisme, la informació i qualsevol resta d’independència. Possiblement, la solució no és que s’apoderin dels mitjans els fons d’inversió, sinó nous i imaginatius editors que responguin a la crisi dels mitjans, amb més i bon periodisme. Si el que s’ofereix és la mateixa vulgaritat de la xarxa, per què comprar un periòdic? Tot sembla portar que els diaris de paper només facin edicions de cap de setmana. Ja ho apunten amb els quatre fulls mal comptats que ens endossen entre setmana. Quan ho facin, els amants de l’olor de tinta i paper estarem un temps de dol. Esmorzar amb diaris és un hàbit i un plaer difícil de superar. Però més enllà de la nostàlgia, el que és realment rellevant és que la premsa seriosa, amb el format que sigui, continuï existint. Se la necessita més que mai. És fonamental per disposar de bona informació que ens serveixi per constituir-nos com a ciutadans. La democràcia es va construir acompanyada de la llibertat d’informació i de la premsa lliure. El periodisme i els mitjans han estat fonamentals i ho haurien de continuar essent. En cas contrari, ens entregarem definitivament a un món de vacuïtat on la informació quedarà desplaçada pel divertiment, el coneixement per la frivolitat, la veritat per la desinformació interessada. Si l’alternativa al periodisme i als mitjans forts són les plataformes en mans d’Elon Musk, els algoritmes esbiaixats i addictius, les postveritats, els digitals tronats de l’extrema dreta i, en definitiva, la desinformació, acabarà per desaparèixer qualsevol vestigi de societat i el predomini dels valors democràtics. Amb la desaparició de la Galàxia Gutenberg, no només canviem de suport; abandonem el món del coneixement i la raó.

Més enllà de la nostàlgia, és necessari que la premsa seriosa, amb el format que sigui, continuï existint. Se la necessita més que mai

Paper