Pecar per excés
El capitalisme contemporani pateix la paradoxa de dependre d’unes tecnologies que augmenten exponencialment la productivitat del treball, però aquesta millora de la productivitat no repercuteix ni en els treballadors ni en la societat. Més capacitat productiva genera dosis més grans de desigualtat i d’empobriment, un món en què una part de la població esdevé prescindible. Una autèntica economia de l’absurd. A més, quan l’esquerra i la dreta parlen del capitalisme, es refereixen a una entitat imaginària. Els mercats lliures competitius ja no existeixen, són un mite. Estem en una economia dominada pels oligopolis i sense que els Estats puguin o vulguin fer gaire per evitar-ho. Les grans empreses s’han apoderat dels reguladors a través del sistema de portes giratòries. És el que es coneix com a captura reguladora. La regulació acaba fent la funció inversa: impedeix l’entrada de nous participants. És evident que, com més concentració, empreses més rendibles i salaris més baixos. Dècades de desigualtat en un creixement sense precedents han generat grans dosis de ressentiment que han obert la porta a la reacció populista airada. Els guanyadors de la globalització i el predomini extrem del mercat es van anar apartant dels perdedors i van establir un distanciament social creixent, gairebé de desarrelament.
La democràcia ha canviat molt en temps d’hegemonia digital. Que internet i les tecnologies digitals han capgirat la nostra economia i la nostra societat és fora de dubte. Uns canvis radicals, difícils de digerir en molts sentits, amb efectes multiplicadors i imparables. I tot això es produeix i es dispara de manera exponencial sense que hi hagi hagut cap elecció voluntària i conscient, malgrat l’enorme transcendència dels canvis tecnològics, econòmics, polítics, culturals i de valors. No ens han canviat les condicions de vida, ens han modificat la mateixa noció del que és la vida. La llibertat ha deixat de tenir el sentit que tenia antigament i, en un procés de liquidació de l’exercici del lliure albir, ens està convertint en éssers predictibles i programables. Evidentment, la revolució digital no és circumstancial, sinó que ha vingut per quedar-se i actuar com un accelerador històric de conseqüències imprevisibles.
Els dispositius intel·ligents transformen la nostra realitat, la modifiquen. L’accés immediat a dades i informacions acaba provocant un efecte d’humanitat augmentada. Les conseqüències psicobiològiques que tenen els canvis en els processos de memòria i raonament que introdueix el digital són enormes. El recurs continu a la connectivitat d’agents externs ens provoca un efecte túnel. Habitem en una bombolla feta d’algoritmes que responen a la idea que ells han construït de nosaltres. Se’ns construeix una caixa de ressonància en què ens convertim en programables i previsibles, on no hi ha possibilitat de cap factor sorpresa. Tot està establert, facilitat i, sobretot, esbiaixat pels algoritmes i per a la mineria de dades. Ens han convertit en consumidors submisos i informats. Som víctimes propiciatòries de l’excés. No fa gaires anys, ens semblava un luxe insuperable l’accés il·limitat a la informació i al moviment; avui dia, el que seria una autèntica recompensa seria veure’ns lliures de tanta informació i tenir l’oportunitat d’estar quiets. La modificació i direcció del consum de coneixement que duen a terme les grans plataformes tecnològiques és comparable amb els canvis que van produir les grans multinacionals alimentàries en la nostra dieta. També aquí el perill d’una alimentació excessiva i massa rica en greixos està provocant problemes d’obesitat informativa.
Internet genera transformacions crucials en forma de desmaterialització, deslocalització i un nou tipus de centralització. Fa desaparèixer la distinció ancestral entre el privat i el públic, allò universal i allò íntim. Com ha escrit el filòsof italià Maurizio Ferraris, internet és molt més que una opinió pública: és un nou inconscient col·lectiu. El que resulta difícil d’entendre és que hàgim acceptat de manera submisa i alegre sotmetre’ns a mecanismes tecnològics i que ens prestem contínuament a rebre ordres d’aparells. S’estableix una servitud voluntària. Mai la renúncia a la llibertat no havia resultat tan poc costosa. Contràriament a l’arribada de la fi del poder que defensen els optimistes digitals, en realitat amb internet el poder només ha canviat de formes i de mans. Ens arriba un missatge i ens mobilitza. El mòbil ens posa en marxa, ens indueix a l’acció. Tot el nostre temps connectat és temps de treball. Tenir un smartphone a la butxaca significa tenir el món a la mà, però també estar en mans del món.