Pepe Mujica representava la bondat d’algú que es vol diluir i confondre en el conjunt de la societat, com un més i sense pretensions de ser recordat i amb quimeres com les de passar a la història

Amb ell desapareix un home bo, un referent per l’esquerra llatinoamericana i mundial. No va ser ni un intel·lectual amb grans aportacions ni va governar cap gran país. Té una biografia de les que fan feredat per llarga, complexa i intensa. Marxista revolucionari, guerriller, presoner de la dictadura de l’Uruguai durant 13 dolorosos anys, va ser capaç de sortir de la presó, a la manera de Nelson Mandela, sense rancúnies ni esperit de venjança, com hauria estat ben comprensible després de com va ser tractat a les presons militars. Va optar per construir una alternativa política progressista pel país que girés full de la confrontació extrema per bastir un projecte integrador. En un país reduït i poc poblat, representava especialment les classes populars urbanes, però va saber forçar la reconducció cap a a posicions democràtiques d’una potent oligarquia terratinent, extractiva, que havia portat al país a una extrema desigualtat i que recorria a violentes intervencions dels milicos quan, de tant en tant, veia perillar la seva hegemonia de classe. La pretensió de Mujica no va ser aniquilar-la, sinó incorporar-la al terreny de joc polític tot fent-li reduir les seves expectatives. La política entesa com a espai de diàleg i de transformació on els diferents interessos i punts de vista es reconeixen i procuren avançar pel progrés social i la millora efectiva de la ciutadania. El bloc polític d’esquerres que el sostenia el va portar al poder el 2010. Va impulsar canvis, que no revolucions. Bones polítiques socials i econòmiques que van reduir l’exclusió i van millorar l’equitat com tants altres projectes nacional-populars que varen governar democràcies de l’Amèrica Llatina els primers 15 anys d’aquest segle. La seva immensa popularitat no es basa en el que va fer, com en l’actitud pública que va mantenir, sempre d’acord amb una manera senzilla d’entendre la vida i el món. Una persona clara que es veia que vivia plenament amb els valors que deia defensar. No li interessava el poder pel poder, i encara menys els luxes i símbols que el solen acompanyar. No creia en el valor dels diners i, una vegada abandonada la presidència, vivia de manera molt pobra tot fent de pagès prop de Montevideo en una petita finca prop del mar. Una persona que posseïa la molt escassa virtut de la coherència. Durant aquests darrers anys no ha parlat gaire, però, quan ho ha fet ens ha cridat l’atenció perquè deia les obvietats necessàries que es deriven del sentit comú però que amb la sofisticació en la qual pretenem instal·lar-nos ja no som capaços de valorar. Clar i directe, no dubtava a tipificar de manera encertada el paper nociu de molts líders polítics mundials que ell havia tractat. No practicava la correcció política ni un excés de distanciament diplomàtic, però ho feia just a la inversa de com ho fa el populisme d’extrema dreta actual, del tipus Trump, que ho fan per enaltir la maldat i els interessos purament personals, la cobdícia, l’egoisme i la corrupció. Justament, Pepe Mujica representava la bondat d’algú que es vol diluir i confondre en el conjunt de la societat, com un més i sense pretensions de ser recordat i amb quimeres com les de passar a la història. Quan li van demanar justament que el recordessin, va dir que la seva pretensió era ser oblidat, ja que els joves han de mirar endavant, donat que la mort és una condició de vida que no es pot pretendre de superar. Un polític de gran autoritat moral en temps en què costa molt de trobar-ne. Era un referent no per haver-se creat una aurèola sinó per viure i morir de manera noble, digna i molt senzilla. Ja sé que per algunes elits polítiques era titllat de capellà laic o bé de no fer honor a les formes institucionals que, pensen, requereix la pràctica política. No era ni un il·luminat ni un crèdul. Justament feia bandera d’un escepticisme que sol ser evidència d’intel·ligència. Poc abans de morir va admetre que “ser una bona persona no serveix per a res. Si de cas, només per estar bé amb tu mateix”. De manera molt adequada, li va etzibar al rei espanyol Juan Carlos I: “Diuen que soc pobre; pobres són els que necessiten molt.” No hi havia millor interlocutor a qui dir-ho.