Ara el conflicte predominant i central és dins de l’independentisme

Salvador Dalí va posar aquesta ciutat francesa al mapa al dir que la seva estació, era “el centre de l’univers”. Una de les moltes ocurrències del pintor empordanès, la majoria de les quals no tenien gaire més significació que anar reforçant el personatge entre boig i genial que s’havia anat construint per vendre quadres, però que l’acabaren per convertir en una figura patètica. De fet, si algun sentit precís tenia l’estació de Perpinyà per Dalí, és que era el punt de sortida cap a galeries i col·leccionistes del seus quadres acabats de manufacturar a l’estudi de Port Lligat. Carles Puigdemont sembla també haver triat aquesta declinant població “catalana” per reagrupar seguidors, cohesionar el sector més sentimental i irredemptista del procés i apel·lar al manteniment d’una estratègia de confrontació a Catalunya i Espanya tan fallida com nociva per la seva societat. Tant ell com Ponsatí o Comín fa temps que van cremar els vaixells de tornada i allargant el sainet dolorós hi tenen poc a perdre. Pot resultar sorprenent que després de tantes promeses incomplertes, tants girs de guió que han portat al no res i de tanta irrealitat somatitzada, hi hagi tanta gent disposada a fer el pelegrinatge i expressió de devoció incondicional com la que es va viure el darrer cap de setmana. No sé si era l’atracció pel cant del cigne o bé allò de que “el cor té raons que la raó no entén”. Més enllà dels aspectes litúrgics de la trobada, l’objectiu polític era òbviament recuperar per part de l’expresident fugit el control i l’hegemonia de l’espai independentista, tot intentant fer entrar en contradicció i a poder ser liquidar l’estratègia de pragmatisme de negociar sortides al conflicte que segueix Esquerra Republicana. De fet, l’acte en si de Perpinyà tenia poca intenció de fer un pols a l’Estat, sinó de fer retrets i posar en escac a tot allò que podés significar una via raonable i raonada de sortir de l’atzucac polític en el qual han situat el país. Si fa un temps el conflicte polític real era dins de Catalunya entre independentisme i no independentisme, ara el conflicte predominant i central és dins mateix de l’independentisme, àmbit al qual possiblement sí que els caldria la figura del “mediador” que alguns reclamen fallidament per a altres circumstàncies. No deixa de resultar simptomàtic que després de fer una gran campanya demanant diàleg polític a l’Estat, el famós “sit and talk”, ara els majors esforços siguin per part d’alguns el boicotejar justament la taula de diàleg que ha impulsat el govern central i Esquerra Republicana. Com en la dita, “vigila amb el que desitges, ja que podria ser-te concedit”. El món Puigdemont –perdoneu la redundància–, de totes maneres, resulta menys cohesionat del que les imatges poden aparentar. Compta sens dubte amb seguidors incondicionals, però també es veuen obligats a fer-li el paripé una colla de polítics procedent de l’antiga Convergència, que han passat per tota mena de sigles intermèdies fins al punt de ja no saber on són, però que a hores d’ara malden per tornar a un cert realisme polític que els pugui ajudar a arribar a la jubilació amb càrrec. Un procés en el qual se’ls ha avançat una ERC delerosa de fer el paper que antany feia el pujolisme, de substituir-lo. Gent que, com Mas, mai han estat independentistes, però que els va semblar cap al 2012 que havien de cavalcar aquesta onada fent una ràpida conversió a la nova veritat, tot passant una fase intermèdia que en deien “sobiranisme”, terme que en realitat no volia dir res, però que va resultar útil en aquell moment. Com resulta obvi, el tema se’ls va escapar notòriament de les mans. Artur Mas va ser qui va inventar Carles Puigdemont i la paradoxa és que ara sembla que la seva funció hagi de ser el liquidar-lo políticament, això sí a base d’abraçades i de riure-li les gràcies. Acceptar ser el seu home a l’interior, per acabar-lo convertint en irrellevant a ell, la seva cort i tota la desaforada estratègia sobre la qual se sustenta l’“ho tornarem a fer”. Més que de ratafia, del que van necessitats molts polítics actuals és del trankimazin.