Els països amb millors resultats a l’informe PISA coincideixen en una cosa: major esforç. Això vol dir més hores lectives, més treball (també a casa) i més exigència

Ha paregut el darrer informe PISA sobre l’ensenyament i sembla, que de sobte, ens hem adonat de l’immens fracàs del sistema educatiu. Els resultats resulten demolidors tant per a Catalunya, Espanya i també una bona part de la Unió Europea. El perill que sigui tan generalitzat el baix nivell ens permet la falsa esperança i alhora la justificació que això és culpa de la covid. La nostra administració, agafada absolutament amb el peu canviat, va provar d’emparar-se entre els efectes de la pandèmia i l’excés de joves procedents de la immigració que haurien passat els tests. A més de ser explicacions falses, contenien ambdues un cert to classista i, a més, un desconeixement de la realitat del tot incommensurable. Tal com van explicar els tècnics, no hi havia biaix d’estrangers en les proves, estaven ben programades i afegiren un aspecte clau: els efectes de la baixada de nivell educatiu no el provoca ser estranger, sinó ser pobre, i aquesta és una condició que sol ser transversal. Que el centre amb millors resultats fos un institut de l’Hospitalet amb el 80% d’emigrants, acabava per reblar el clau que, més que biaix, en la valoració de la consellera el que hi havia eren prejudicis. Els resultats espanyols són deficients, però els catalans resulten especialment taxatius. Els nivells d’aprenentatge de matemàtiques i de comprensió lectora són per plorar. I, especialment, perquè no són anecdòtics. Portem molts anys amb aquests dèficits i altres que evidencien el fracàs d’un model educatiu estructurat a partir d’uns plantejaments psicopedagògics que es pretenen moderns i avançats, però que no funcionen. S’han primat ocurrències que porten al fracàs. Es parteix del concepte de l’escola i els centres educatius com a promotors i garants de la felicitat dels nois, més que no pas dedicar-se a ensenyar, que seria la seva funció. Es valoren només les competències i la practicitat i es menysté el saber. I al costat de la seva desaparició també ho ha fet el mètode, l’exigència i el promoure la capacitat de treball. L’esforç, que ha estat un valor i un hàbit clau en tots els millors moments de la nostra societat, ja no s’inculca. Més que ensenyar, ara es tracta de crear “entorns d’aprenentatge”. Com explicava ja fa anys un dels mentors de l’exitós sistema d’ensenyament finlandès, “estudiar no ha estat mai divertit ni pot ser-ho, el que és satisfactori és haver après”. Certament, un sistema d’ensenyament ha de tenir un llarg recorregut i un ampli consens polític. Aquí els canvis són continuats i víctimes de massa somnolències. No serà possible refer-nos d’aquest fracàs si les bases educatives del futur les construeixen els mateixos assessors que ens han portat a la ruïna educativa, cosa que significa un endarreriment per a molts anys. Gairebé tots els bons professionals de l’educació, en tots els seus nivells, fa temps que saben i parlen que el model educatiu no funciona. La desmotivació, el burnout, ha anat campant cada vegada més. Es pot parlar de més inversió, que aniria bé, de formar i estimular millor el professorat, que també; però el tema de fons té més a veure amb un model que no s’ha testat ni avaluat de manera adequada, d’haver cregut en falsos deus de la modernitat. Els problemes de fons sobre els nivells tampoc tenen a veure amb les discrepàncies que pot haver-hi sobre el tema lingüístic a Catalunya. Els països amb millors resultats a l’informe PISA coincideixen en una cosa: major esforç. Això vol dir més hores lectives, més treball (també a casa) i més exigència. Compensar els professionals amb millors horaris i menys hores lectives no hauria de ser la moneda de canvi de falta d’estímuls i de millors salaris. I sobra molta tecnologia a les aules. Hem fet una substitució d’allò llibresc per pantalles que indueixen i promouen la superficialitat, el joc i la falta de profunditat. Quan els que van d’experts diuen que hem d’incorporar aquestes tecnologies digitals a l’escola, que hem de modificar les nostres metodologies per fer-les més divertides i interactives, surto corrents. Els telèfons dits intel·ligents i les possibilitats d’internet serveixen pel que serveixen, però poc per aprendre tot allò que és fonamental. Haurien de ser un instrument, però mai una finalitat. A Shakespeare se l’ha de continuar llegint com sempre, no convertir-lo en un kahoot.