No sé si els propers anys serà possible de recuperar una festa nacional en la qual tothom se senti inclòs i en sigui més o menys partícip. Caldria que els que l’han colonitzada en un determinat sentit deixessin de fer-la exclusiva

Actes institucionals a part, aquesta ha estat una Diada que ha posat en evidència el final del Procés. En lloc de reafirmació i rearmament independentista, s’ha posat de manifest el tots contra tots irat i la no acceptació que la majoria de la ciutadania de Catalunya ja no està de romanços. Com havia estat abans que fos apropiada per l’independentisme, la festa nacional era això, festiva, amb tocs de reivindicació, però fonamentalment integradora de tota mena de sensibilitats i, en cap cas, excloent de ningú. Certament que en algunes edicions, força, l’independentisme va saber donar-li el to èpic i un horitzó utòpic que va portar a exhibicions públiques, autèntiques performances força reeixides. Però l’excitació generada no s’ha pogut mantenir en el temps perquè s’ha evidenciat que se sostenia sobre arguments i estratègies molt febles, obviant, a més, que es deixava fora una part rellevant i probablement majoritària de Catalunya que no se sentia cridada, ni a nivell simbòlic ni pràctic, a enderrocar falsos murs que ens durien a un futur esplendorós inexistent. La societat catalana és complexa, diversa i plural. Els sentiments de pertinença, com arreu, no són homogenis i encara menys el sentit de la identitat pot ser un univers unitari. Cadascú se la fa amb els fragments d’aquí i d’allà que li interessen. Això que se’n diu la “identitat nacional” en realitat no existeix. És un invent d’alguns que intenten convertir en homogeni allò que no ho és, ni seria bo que ho fos. Per sostenir un sorollós discurs de resistència contra una pretesa opressió irrespirable, aquests dies la profusió de bajanades historicistes sobre Catalunya i Espanya que s’arriben a dir fan mal a l’oïda i també al coneixement històric. He sentit a tot un president del Parlament afirmar que “les nacions tenen dos drets, i el primer d’ells és el de sentir-se complerts”. Una autèntica estupidesa que no es fonamenta en res. Tot s’hi val. A banda que els partits independentistes no visquin el seu millor moment tot exhibint discursos i maneres poc integradores pel propi moviment, aquestes que s’autodenominen “entitats de la societat civil” han aprofitat per fer afirmacions antipolítiques i de superioritat moral respecte dels partits que les van crear, que dubto que les portin enlloc i no estan exemptes d’una certa perillositat en termes democràtics. Tant l’ANC com Òmnium són artefactes creats o impulsats pels partits independentistes, i lògic és que pateixin les contradiccions que les mutacions estratègiques d’aquests comporten. Els seus dirigents no representen a gairebé ningú i solen ser cooptats entre gent coneguda. El paper de Lluís Llach està essent patètic i més digne d’un esbirro de barra de bar que no pas d’algú amb la seva trajectòria musical i artística. La seva obsessió malaltissa amb relació al president Illa i el PSC denota que no és algú que pugui representar res a hores d’ara. Pel que fa a Òmnium, manté un xic més les formes, però fa temps que va deixar de ser una entitat cultural per convertir-se en un instrument polític al servei de la causa i estratègia independentista. El que ha passat aquesta setmana al voltant de la Diada evidencia el fracàs de l’estratègia independentista i una desmobilització que no crec que sigui puntual. S’han cremat tots els cartutxos a l’altar d’una pretensió fallida. Tampoc es pot enganyar la gent de manera continuada. El poc que queda se sosté sobre uns mitjans d’informació que, majoritàriament, continuen enaltint i sostenint el moviment. En això, res ha canviat. Ajuden a mantenir una ficció a la qual, ara, ja se li veuen molt les costures. No sé si els propers anys serà possible de recuperar una festa nacional en la qual tothom se senti inclòs i en sigui més o menys partícip. Caldria que els que l’han colonitzada en un determinat sentit deixessin de fer-la exclusiva, que es recobrés un cert sentit d’espai compartit de civilitat i catalanitat, l’afirmació de pertànyer a una societat que no pretén de fer-nos iguals sinó senzillament conciutadans que compartim llengua, una certa noció de cultura i, especialment, uns valors democràtics.

No sé si els propers anys serà possible de recuperar una festa nacional en la qual tothom se senti inclòs i en sigui més o menys partícip. Caldria que els que l’han colonitzada en un determinat sentit deixessin de fer-la exclusiva

Pocs i malavinguts