Els mòbils, els portàtils i els continguts en línia estan fent un mal irreparable al sistema educatiu. És la decadència irreversible de la cultura i la civilització

... I llavors, Maria Antonieta veié, pel finestral del seu saló particular, com centenars, què dic!, milers de dones apareixien als jardins de Versalles, fatigades després d’una llarga marxa des de París... No es pot dir que el professor no hi posés sentiment, en la seva lliçó sobre la Revolució Francesa, impartida a una trentena llarga de vailets i xicotes de 16 anys. Ja li hauria agradat que li haguessin explicat així, 30 anys enrere, quan l’estudiant era ell. Tal com ho recorda, el seu mestre es limitava a llegir un llibre de text, feixuc i espès, que parlava de les característiques i la cronologia del final de l’era estamental i del feudalisme a les monarquies absolutistes d’Europa. En canvi, els alumnes d’avui han pogut gaudir de tot tipus de recursos; des d’un documental de France TV fins a fragments de pel·lícules de capa i espasa, tipus La Pimpinella Escarlata, passant per una emotiva versió coreogràfica de La Marsellesa interpretada pel Cor de l’Òpera de París. I ara, ell mateix s’ha posat en el rol de rapsode per deixar ben travat tot el fil argumental de la història. Endebades. Gairebé tots els estudiants estan parapetats darrere les seves pantalles d’ordinador. No prenen apunts, no consulten la Wikipèdia, ni tan sols revisen algun dels vídeos que els ha recomanat el docent. La varietat d’opcions no és pas petita; hi ha qui mira ofertes de planxes de surf a Wallapop, qui intercanvia missatges de WhatsApp amb els de la colla del poble, i qui festeja amb l’amor de la seva vida, aquella que va conèixer ahir a la discoteca. El professor ja pot esgargamellar-se, gesticular, imitar la veu espantadissa de Lluís XVI, o fer cara de trapella quan al·ludeix a la probable relació sentimental entre la reina i l’aristòcrata Alex von Fersen. Els estudiants, com qui sent ploure. A qui li importa el que va passar fa 240 anys a París, quan ara mateix podem veure milions de vídeos de mascotes, clicar per aplaudir els influenciadors de moda o seguir les declaracions d’aquests xicots d’ESO que juguen al Barça? Als escriptors també els passa; a mig escriure una novel·la, mil coses els poden distreure, reals o imaginàries. Sovint, són excuses de mal pagador. En diuen l’home de Porlock. Un important poeta britànic de finals del segle XVIII, Samuel Taylor Coleridge, estava component un prometedor poema quan va rebre la visita d’un conegut de Porlock, el poble veí, que el va distreure durant més d’una hora. Quan va marxar, Coleridge va ser incapaç de reprendre el fil de la seva obra. Porlock ha arribat a l’escola. Els telèfons mòbils, els ordinadors portàtils i els bilions de continguts en línia als quals la canalla pot accedir estan fent un mal irreparable al sistema educatiu. Tots els professionals que passen hores a les aules amb els adolescents ho constaten cada dia i es posen les mans al cap. No sé si pot haver-hi res més decisiu per assegurar la decadència irreversible de la cultura i la civilització.Que previsible. Que trist. Que desesperant.

Els mòbils, els portàtils i els continguts en línia estan fent un mal irreparable al sistema educatiu. És la decadència irreversible de la cultura i la civilització

Porlock a l’escola