L’entorn digital ens ha donat als periodistes la dramàtica certesa del que clica la gent, que sovint és just el contrari del que periodísticament consideraríem important

Sempre que pujo al transport públic espio els mòbils dels altres passatgers. En una ullada ràpida i gens científica, arribo a veure que tots els que tenen la pantalla entre els dits estan tafanejant YouTube, Facebook i Instagram. Són tres xarxes que avui ja fan servir a diari persones de totes les edats; vull dir que no són només joves i no són a un lloc extrem com TikTok (TikTok és el mal: si no voleu que les vostres hores s’escolin per l’aigüera absurdament en un bucle de vídeos innecessaris, no el toqueu; si, en canvi, l’existència se us fa llarga, obriu-vos-hi un compte ja). M’imagino –i de nou tinc una base tan poc rigorosa com el meu sentit comú– que els del mòbil, un cop contestats els whatsapps, busquen passar l’estona. Per distreure’s, van fent scroll avall avall, passant ràpid el polze per sobre d’un rotlle inacabable de missatges entre insignificants, curiosos i esfereïdors, sovint induïts per un algoritme. És en aquest sac on avui hi col·loquem la informació, les notícies: entre receptes de brownies sense forn i gallines violades en algun lloc remot. Twitter i Netflix són la nostra competència, diuen els gurus periodístics. I entre que ens ho diuen i que ja ho veiem nosaltres als mòbils de la gent del metro, ens ho creiem. Les empreses periodístiques s’han posat a intentar ocupar el temps d’oci dels ciutadans, en comptes del temps de lectura i reflexió, perquè potser d’aquest no n’hi haurà, avui, i d’alguna cosa haurem de viure. La informació és una cosa més de totes les que ofereixen avui les plataformes informatives online (perquè dono per suposat que comprar el diari és demodé). No em mal interpreteu, sé quin és el terreny de joc i cap on anem, i no m’hi trobareu de cul mirant l’edat d’or de no-se-què perquè ja no l’he viscuda. L’entorn digital ha transformat el periodisme de moltes maneres i la majoria, a millor. Però, entre altres coses, també ens ha donat la dramàtica certesa del que clica la gent, que sovint és just el contrari del que periodísticament consideraríem –o almenys hem considerat fins ara– important. Així doncs, val la pena informar de temes que al lector no li interessen? No es pot predicar al desert. És així com entrem en aquesta deriva estranya i incòmoda que acosta perillosament el periodisme a un servei a la carta del client i redunda en el camí cap a la superficialitat col·lectiva (per dir-ho amb una paraula suau). I aquí hi som tots plegats, una servidora i vosaltres lectors. I si no, fixeu-vos en els dos o tres clics que feu a notícies al dia i penseu si amb això ja esteu servits.

L’entorn digital ens ha donat als periodistes la dramàtica certesa del que clica la gent, que sovint és just el contrari del que periodísticament consideraríem important

Quan llegíem notícies