Estem perdent set punts de coeficient intel·lectual per generació

Un tema recurrent en les sobretaules de periodistes és l’impacte que tindrà la intel·ligència artificial en la nostra feina –suposo que passa a tots els gremis–. Serà la fil·loxera que arrasarà els nostres camps o bé serà una eina que perfeccionarà el cultiu del bon periodisme de sempre? De nou, es reobre el dilema clàssic que el pensador Umberto Eco va plantejar fa més de mig segle amb l’assaig Apocalíptics i integrats. Llavors el tema de debat eren els mass media i Eco hi dibuixava dues actituds contraposades: els que consideraven que la cultura de masses era el pas definitiu cap a la decadència intel·lectual i els que creien que era el camí cap a la democratització cultural. Eco, evidentment, advocava per una tercera via. Perquè de vegades la resposta correcta depèn de canviar la pregunta. O girar la mirada. Hi penso llegint una entrevista d’El País a Carmody Grey, una filòsofa que es va negar a col·laborar amb Anthropic, l’empresa matriu de la IA anomenada Claude. Es veu que Silicon Valley està fitxant pensadors i filòsofs perquè busquen una tecnologia amb ètica, conscients que el mercat no en té. Grey, però, considera que el paper dels filòsofs i els teòlegs ha d’anar més enllà de servir les tecnològiques: “La IA no és el tema central. L’humà és el tema central.” Ho deia fins i tot el papa en una encíclica: el problema no és només que la IA tingui la seva pròpia moral (oculta, interessada i manipuladora, per cert), sinó que el perill és la deshumanització. Per exemple, deixar de relacionar-nos. Per exemple, deixar de pensar. Un detall: un estudi noruec ha demostrat que els humans estem perdent coeficient intel·lectual a un ritme de set punts per generació. Aquesta setmana, el cofundador de Microsoft, Bill Gates també alertava dels riscos de la IA. Afirma que les seves potencialitats poden entrar en contradicció amb el que és millor per a la societat: “No m’agrada dir que la innovació pot tenir un resultat net negatiu, però som aquí.” L’opinió de Gates coincideix en el temps amb el judici a Meta, que finalment acceptarà pagar 14.300 milions per autolimitar l’efecte nociu que tenen sobre els menors les seves xarxes socials (Facebook, Instagram). Mark Zuckerberg admet que van dissenyar les plataformes per provocar addicció als joves, tot i saber els efectes perniciosos que tindria (en els casos més extrems, trastorns alimentaris, depressió, angoixa i, fins i tot, la mort per suïcidi), simplement per tenir més guanys. És irònic que la companyia es digui Meta, com la droga. Fins ara s’havien acusat només els pares, per permissius i ignorants i, més recentment, en vista de l’extensió dels efectes nefastos de les xarxes socials, també els governs que les permeten. Fins ara deien que legislar era posar “portes al camp”. Sembla que per fi canviem de perspectiva i comencem a mirar la font d’on raja la brutícia. En una democràcia hi ha molts instruments polítics, legislatius i econòmics per posar-hi filtres.

Estem perdent set punts de coeficient intel·lectual per generació

Qui té por de la ia?