Quota, ‘part que toca pagar a cadascú’, deriva del llatí quotus, un adverbi que volia dir ‘en quant’ i que es feia servir en expressions com ara “quotus numerus”, ‘en quin nombre’, o “quota pars”, ‘en quina part’, que en ser abreujada va donar la nostra protagonista d’avui

És un d’aquells mots que donarien per a unes quantes preguntes de concurset, perquè realment es porta l’oli. D’entrada, encara que tingui família (de seguida la veurem), sembla quasi òrfena, perquè l’únic mot amb qui l’emparentaríem per similitud, i encara a mitges, és l’adjectiu quotidià; i després, perquè els viaranys de la fonètica històrica l’assignen a la família de cota, que és la forma que va prendre en català el terme llatí quota (pars).

Però anem a pams, que si no ens perdrem. I val més la pena perquè en realitat es tracta d’una peripècia etimològica interessant. Quota, ‘part que toca pagar a cadascú’, deriva del llatí quotus, un adverbi que volia dir ‘en quant’ i que es feia servir en expressions com ara “quotus numerus”, ‘en quin nombre’, o “quota pars”, ‘en quina part’, que en ser abreujada va donar la nostra protagonista d’avui. Per fer-vos-en una idea més completa, fixeu-vos en el cas paral·lel de l’esmentat quotidià: prové de quotidianus, derivat de quotidie, ‘cada dia’ (és a dir, quotus+dia). O en el del seu altre parent, el substantiu quocient, ‘nombre que resulta de la divisió d’un nombre per un altre’, que ve de quotiens, ‘quantes vegades’.

L’altra branca de la família (només en són dues) també és molt curteta: cotitzar, cotitzable i cotització, totes tres sorgides de cota (inicialment, ‘nombre indicador d’altura’). D’aquí la famosa expressió de “cotitzar a la Seguretat Social”, és a dir, abonar les quotes corresponents.
Pel que fa a la semàntica, encara que existeixen sintagmes específics com ara quota tributària o quota vidual, l’únic que ha fet fortuna és quota de mercat, un clàssic del turbocapitalisme més descarnat. Tot plegat, doncs, una parentela ben escassa.

Però ja que hem parlat de capitalisme, deixeu-me dir que poques vegades m’ha passat, per no dir cap, però aquesta setmana, en comptes de filigranes filològiques, m’hauria estimat més resumir els dos mil cinc-cents espais d’aquesta columna en un eslògan que digués, senzillament: cremem-ho tot. La notícia que motiva aquesta peça, el projecte de noves quotes que ens faran pagar als autònoms ben aviat, és més que indignant. És una invitació a la revolta. La mateixa setmana que surt a la llum l’enèsim exemple d’espoli per part dels poderosos (el cas dels funcionaris del Parlament que s’omplen les butxaques, i no pas poc, sense pencar), el govern espanyol colla encara una mica més aquests treballadors cada dia més pobres que som els autònoms. No sé si l’abús forma part de la guerra contra els catalans, però com a mínim contra la dignitat humana segur que sí.