Ravalejant
“T’atreveixes a dur-nos al Raval?”, preguntaven incrèdules algunes alumnes de Batxillerat al professor M, docent d’economia i de la nova optativa que el Departament s’ha tret de la màniga per treballar els ODS titulada: problemàtiques socials. En el marc d’aquesta matèria, el professor M va organitzar aquest darrer dilluns una visita guiada pel Raval de la mà de l’Albert, un dels voluntaris de la Fundació Arrels, i d’en Víctor, una de les persones que ha viscut als carrers de Barcelona abans d’aconseguir un pis compartit amb l’ajuda d’aquesta entitat solidària. Al costat de tots dos, vaig poder acompanyar el grup d’alumnes i el professor M durant el recorregut que ens havien dissenyat per explicar-nos el dia a dia d’una persona sense llar: passant pel menjador social, el taller de treball, el mobiliari hostil que les expulsa dels carrers –per fer neteja, oi Santiago?– o la plaça i el pàrquing de persones sense llar que han acabat dibuixades a les parets del barri, fent-los presents en les històries del Raval.
“Raval significa suburbi en àrab”, explica el professor M a una de les estudiants. Cap d’elles havia trepitjat abans el Raval. Només n’havien sentit a parlar a través de les xarxes i, pel que em sembla intuir, totes les notícies que els han arribat giren al voltant de disturbis protagonitzats per persones d’origen estranger sense recursos. Molt en la línia dels discursos de dreta que circulen per internet sota l’eslògan polític “netegem la ciutat”. Se m’acut proposar al professor M que, al tornar a classe, els passi la pel·lícula La cena sobre l’assassinat de Rosario Endrinal, la dona sense sostre que va morir cremada en un caixer de Sant Gervasi en mans de dos joves el 2005. Des de llavors, la fiscalia ha alertat de l’augment de delictes d’aporofòbia –com anomenen la por o animadversió cap a les persones pobres–. I mentre les nostres adolescents temen trepitjar el Raval de nit, en Víctor ens confessa que els divendres i els dissabtes és quan passen més por “perquè és quan el jovent surt de festa i beu”, explica fregant-se la mandíbula que una jove li va trencar amb una puntada de peu enmig de la nit.
“I què hi podem fer nosaltres per ajudar?”, acaba preguntant una alumna. L’Albert ens ha lliurat un tríptic com a resposta: primer, apropa’t i saluda; després, ofereix conversa, pregunta-li què necessita; per últim, avisa amb l’app Arrels Localitzador i, si està a Barcelona, parla-hi de la guia (Sobre)viure al carrer.