El mateix Bill Gates de Microsoft reclama anar cap a una setmana laboral de tres dies com a escenari realista

Reduir la setmana laboral és una aspiració prou lògica en un món en el qual l’augment de la productivitat ho fa possible i si volem repartir el treball disponible, que cada vegada serà menys. La tecnologia i la millora de processos ha fet disminuir, i ho farà més encara, el treball necessari, malgrat les noves funcions i professions que la societat i l’economia aniran requerint. Al món occidental es dona la paradoxa que la taxa negativa de reposició de la població provoca falta de població en edat de treballar alhora que hi ha un atur estructural força elevat. Això té a veure amb la necessitat de cobrir llocs de treball en el segment baix de feina, mal remunerada, que es fa amb mà d’obra procedent de la immigració que, per la seva situació, està disposada a treballar en condicions laborals més precàries. En canvi, hi ha una població jove, sovint ben formada, a qui li costa trobar ocupació. Això és compatible amb la mobilitat cap a altres països buscant millors remuneracions i condicions, com passa per exemple en el sector sanitari. El treball disponible no és una bossa única, sinó que conforma un món complex fet de segments molt diferents i difícilment interconnectats. Des del 1995 fins ara, la producció a Espanya ha augmentat un 50% i la productivitat ho ha fet a un ritme de l’1,5% anual. Aquesta progressió econòmica no ha anat acompanyada d’un augment proporcional dels salaris i, encara menys, de la disminució de la jornada laboral. En termes de capacitat de compra els salaris estan estancats, mentre que la jornada laboral mitjana es manté en les 40 hores setmanals. Només ha millorat el salari mínim a Espanya i de manera força contundent. Ho ha fet els últims anys, amb una revalorització del 40% i sobrepassant els 1.100 euros mensuals. L’estancament salarial global té a veure amb el creixement de sectors com l’hostaleria i el turisme, que, com algunes indústries intensives de mà d’obra, es fonamenten i se sostenen en remuneracions baixes. Espanya té un mercat laboral molt ineficient i tot i els augments, la productivitat espanyola creix a un ritme menor que la dels seus socis comunitaris. Això manifesta un problema estructural que no s’ha acabat d’afrontar. A Espanya, torna a estar sobre la taula la disminució de les hores de treball, tema que plantegen tant el govern com els sindicats, mentre la patronal i els partits liberal-conservadors es manifesten en contra. La proposta del govern és oficialitzar una modesta reducció de jornada a unes 37,5 hores que en molts sectors ja està establerta, mentre que els sindicats reclamen baixar fins a les 32 hores/setmana. Sembla lògic que la reducció del temps de treball s’ha d’implantar gradualment, però la proposta sindical sembla del tot raonable atenent als temps que vivim i als nivells de productivitat que no faran, amb més incorporació tecnològica, res més que augmentar. Els efectes a mitjà termini seran positius. Repartiment del treball disponible i millora de la conciliació familiar. També augment de la productivitat, ja que les llargues jornades no fan sinó disminuir-ne la intensitat. A escala global, el mateix Bill Gates de Microsoft reclama anar cap a una setmana laboral de tres dies com a escenari realista. Les patronals espanyoles estan responent a aquesta qüestió de manera simplista tot estimant que això representa només un augment del cost-empresa, ja que vol dir que l’empleat treballarà menys tot mantenint el salari. Plantejat així, el tema és molt reduccionista. Si es replantegen els llocs de treball i s’harmonitzen les condicions el marge de millora de l’eficiència productiva és gran, especialment en la indústria, però també en els serveis. Però això significa sortir d’estratègies de preus baixos que impliquen precarietat, salaris baixos i escasses perspectives de futur com és el cas flagrant del sector turístic. S’oblida sovint, a més, que el mercat laboral ha de servir de mecanisme de reequilibri o de compensació de la tendència a la polarització de rendes que genera la nostra economia. La intervenció regulatòria ha de tenir la funció d’assegurar que el creixement econòmic ho sigui per a tothom i no només un mecanisme per concentrar riquesa i augmentar la desigualtat.