Quan el context econòmic és favorable, els inversors tenen fam de plats exòtics (bitcoins), però en el moment que la situació es torça busquen menús tradicionals (or)

Mentre que el bitcoin ha entrat en uns mesos de grans retrocessos de cotització, l’or ha emergit com el que ha estat tradicionalment, un valor refugi per als inversors. Els d’aquesta segona dècada del segle XXI són temps curiosos. I, sobretot, són temps accelerats. Només cal anar uns mesos enrere, poc més de mig any, per trobar el bitcoin, la principal criptomoneda, en màxims històrics de cotització. A l’agost estava còmodament assentat per damunt dels 120.000 dòlars. El vent bufava a favor, en part perquè tenia l’administració americana cantant-ne les excel·lències i anunciant legislacions que li serien favorables. A més, tot un grup de savis s’havien fet els fatxendes del que eren capaços de guanyar invertint en criptomonedes fins al punt de fer semblar un ximple aquell que no hi invertís.

El món virtual té aquestes coses però, de vegades, es dona el cas que el món real li passa per sobre. Els indicadors apunten que el mercat sona senyals d’alentir-se després d’un llarg període de creixement. Tot i la seva trajectòria relativament breu, el bitcoin s’ha mostrat com un termòmetre del diner que hi ha en moviment. Quan n’hi ha molt de disponible, la cotització es dispara, però quan n’hi ha menys, els inversors solen buscar refugis. I la situació actual apunta en aquesta direcció. Inversions tradicionals com les mateixes emissions públiques de bons, o l’or estan guanyant més espai en el cor dels inversors. El resultat és que dels 120.000 dòlars de l’estiu, el bitcoin cotitzava aquest dilluns a 67.000 dòlars. Gairebé la meitat.

Aquesta evolució mostra que dues lectures clàssiques de l’economia financera acaben per confirmar-se. La primera diu que en temps d’incertesa, els inversors opten per desprendre’s primer dels actius amb més risc. Un actiu que perd la meitat del seu valor en mig any és clarament de risc, així que les criptomonedes, en general perquè no només ha perdut valor bitcoin, eren candidates clares a rebre. El segon és que quan el context econòmic és favorable, els inversors tenen fam de plats exòtics, però que en el moment que la situació es torça busquen desesperadament menús tradicionals. Això és el que s’estaria produint actualment.

En un menú tradicional d’inversions, l’or és un clàssic. Li tocaria pujar, i la predicció s’està complint. Encara no fa un any, aquest mateix espai ja recollia que l’or estava captant l’interès dels inversors. El mes de març de l’any tocava rècords històrics, que quan es tracta de l’or és dir molta història. Llavors fregava els 3.000 dòlars per unça. Encara no ha passat un any, i el preu actual supera els 4.000 dòlars, però ha arribat a estar per sobre dels 5.000. L’or tradicional i el bitcoin, conegut també per a alguns entusiastes com l’or 2.0, no són vasos comunicants, però a la vista de com han evolucionat les cotitzacions els últims mesos ho semblen. Però la comparació no s’estableix només amb el bitcoin: l’or està creixent al mateix temps que baixen, sense tanta intensitat, altres valors tan propis del segle XXI com les empreses tecnològiques o les dedicades a la intel·ligència artificial.

Aquestes tendències apuntarien que als inversors els ha entrat un atac de nostàlgia. Però aquest mateix dilluns, al diari Ara, l’economista Fernando Trias de Bes trobava un motiu menys poètic. Considera que l’or puja a cor què vols perquè el món està remogut. “Quan el món dubta, l’or puja”, explica.

Sovint es posa en comparació l’or i les monedes virtuals perquè tant l’un com les altres són limitades. L’or perquè és escàs i cada vegada costa més de trobar-ne. Les monedes virtuals perquè s’han programat perquè no siguin infinites. En un cas i en l’altre, a més, el seu valor depèn del que algú estigui disposat a pagar per tenir-ne perquè, al contrari que les inversions en altres actius, no donen interessos, com els bons públics, no donen dividends, com els valors borsaris, no són exactament béns productius, ni alimenten la població. Però les comparacions acaben aquí. Perquè l’or no és només una inscripció informàtica i un acord entre comprador i venedor. L’or s’utilitza en components d’alta precisió, en tecnologia mèdica i, naturalment, en joieria. No és, només, un component financer.

Aquesta és la fortalesa de l’or, que està pujant per l’interès dels inversors, però també per la forta activitat dels bancs centrals. Alguns com Polònia, n’estan comprant sense mirar ni els preus. S’ha convertit en el primer comprador internacional. El banc central ho justifica com una mesura per mostrar fortalesa i credibilitat. Ho considera necessari com a factor per corregir els riscos de la seva la situació geogràfica, propera una Rússia desitjosa de recuperar hegemonies com les de l’època soviètica. El governador del Banc Central Polonès es diu Adam Glapinski està marcant una política amb arguments. Diu que l’or és l’actiu més sòlid perquè no depèn de polítiques econòmiques, resisteix les crisis i preserva el valor a llarg termini. És probable que no estigui sol en aquesta reflexió perquè altres països, encapçalats per la Xina i el Kazakhstan, estan emprenent el mateix camí. Al mateix temps, ajuda poc la incertesa i l’antipatia que genera respecte al dòlar l’actual administració americana.

Per a estats i per a inversors, l’or està recuperant el paper tradicional de valor refugi. Tot i que, aparentment, els motius de l’actual camí alcista (polarització internacional, guerres comercials i físiques, incertesa, en definitiva) perduraran, es fa difícil predir si la tendència persistirà en un món tan canviant com l’actual.