Relacions obertes
Segons una enquesta publicada fa poc pel CIS, gairebé la meitat dels ciutadans veuen bé les relacions de parella obertes. Això explicaria la sang freda del marit de la perruquera de Sant Esteve dels Roures.
La perruquera de Sant Esteve dels Roures té una clientela molt selecta; un dels caps que fa més a consciència és el de l’afinador de pianos, una celebritat local que repassa els pianos de tota la comarca, i no només els particulars, sinó també els dels principals auditoris. Va sovint a la barberia i sempre demana que li facin la barba, que porta tan ben retallada. La barbera s’hi esmerça amb delit, embadalida pels ulls foscos de mirada profunda de l’afinador. Els primers cops parlaven del temps i de com va anar a mal borràs el procés; darrerament, ella ha fet algunes observacions sobre la finesa de les seves mans. Pensa que unes mans que són capaces de temperar les cordes del piano i fer-ne eixir sons tan bells i tan brillants han de tenir també una gran habilitat i delicadesa a l’hora d’acariciar un cos femení (“Que faci bé l’amor” és una de les coses més ben valorades, també segons l’enquesta del CIS). I potser el pensament l’ha formulat involuntàriament en veu alta, perquè l’afinador ha contestat amb una picadeta d’ull inequívoca.
Resulta que dijous, el marit de la perruquera tenia un sopar de feina. “Són els clients alemanys”, havia aclarit el marit en sortir, com si allò justifiqués l’abundor de colònia que s’havia escampat damunt del pit per sota la jaqueta. “Els hem de tractar bé, segurament tornaré una mica tard.”
L’avinentesa no podia ser més propícia. L’afinador ja ha tornat de repassar el piano del teatre municipal (el concert de dissabte és de música romàntica, i els impromptus de Schubert requereixen un so particularment brillant) i rep la trucada amb prou temps. Avisa la seva senyora que no pot anar a sopar, que una corda del piano s’ha trencat i a ell se li ha girat molta feina. I llavors, de dret cap a casa la perruquera.
Ella el rep amb un somriure que obriria qualsevol caixa forta. S’hi posen de seguida: el llit queda desfet i els llençols més embullats que les contorsions discursives del president quan intenta explicar a la parròquia el seu acord de claredat. No és evident que les seves mans –les de l’afinador– siguin tan traçudes sobre les el·líptiques corbes epitelials com sobre les tecles del piano; però la sensació de transgressió és tan excitant, que tant ell com ella senten com si un terratrèmol de nivell 8 a l’escala de Richter tingués l’epicentre un xic més avall del melic.
Un parell d’hores més tard, tot torna a la normalitat. L’afinador arriba a casa i pregunta a la seva senyora si li han deixat sopar. La perruquera ha tingut temps de canviar els llençols abans que el seu marit torni de fer els honors a la clienta valquíria. El marit, que entra a casa amb el nus de la corbata una mica desllorigat, pregunta amb tota naturalitat.
–Ja han vingut a afinar el piano?
–Piano? Quin piano?