El conductor s’atansa a la rotonda. Veu que venen cotxes per l’esquerra, que naturalment tenen prioritat. Respectuós amb el codi […]

El conductor s’atansa a la rotonda. Veu que venen cotxes per l’esquerra, que naturalment tenen prioritat. Respectuós amb el codi de circulació, el conductor frena i s’espera. I llavors, amb sorpresa, va veient com tots els cotxes als quals ha cedit el pas giren i surten de la rotonda, sense passar per davant seu i sense haver posat l’intermitent. Ell no reprèn la circulació fins que el darrer no s’ha desviat carretera avall; ni un sol de la dotzena de vehicles a qui ha deixat passar ha tingut la delicadesa d’anunciar la seva intenció d’eixir de la rotonda accionant els llumets corresponents. Així doncs, la seva frenada i la seva espera han estat endebades. Si hom compta el nombre de vegades que ha hagut de frenar sense motiu, calcula el combustible gastat per tornar a accelerar el cotxe i el temps global perdut per l’entorpiment de la circulació, n’hi ha per posar-se les mans al cap. I tot perquè, un cop tenen el carnet de conduir, els senyors i les senyores conductores s’obliden que al davant i al darrere dels cotxes hi ha uns llumets que s’encenen i s’apaguen a discreció. S’accionen amb una palanqueta que hi ha al costat del volant, assenyalant bé a la dreta, bé a l’esquerra; funcionen? Ara sí, ara no: per això se’n diuen intermitents. No cal pagar per fer-los servir: van inclosos en el preu de l’automòbil i no gasten dièsel. S’engeguen només movent un dit. No sembla pas un preu exagerat, i en canvi estalvia molts costos, en temps i diners, a la resta del personal. Davant de la perseverança dels conductors a negligir un invent tan magnífic com el dels intermitents, m’he permès desenvolupar una teoria que hi doni una explicació plausible. Té a veure amb la funcionalitat dels cervells dels mamífers en general, i dels senyors i senyores amb carnet en particular. Anem a pams: el cervell dels organismes complexos té, essencialment, dues missions: una, regir la fisiologia i els moviments de la resta del cos; i dues, regular les secrecions glandulars necessàries en cada moment de la vida. Això sol ja és molta feina. El hardware ha de processar les dades dels nostres sensors visuals que ens van avisant: “Compte, corba a la dreta!”, “Compte, que ve un ximple fent esses!”. I ha de respondre coordinant tot el sistema motriu necessari per embragar, reduir una marxa, frenar abans de la corba i accelerar en sortir-ne. Tot això, sense deixar d’escoltar la ràdio del cotxe, tot taral·lejant la cançó de l’emissora. Al comandament de totes aquestes operacions no hi ha sinó una massa encefàlica greixosa, constituïda principalment per aigua, atrafegada fent milions de connexions sinàptiques per segon, i assegurant-se que cames, braços i mans van a l’hora per maniobrar correctament el vehicle; simultàniament, aquest cervell pensa en coses de la feina, en el cap de setmana que l’espera i en la sèrie de Netflix que va veure ahir. I no oblidem que, a part de les funcions que li són pròpies com a closca de mamífer, el còrtex cerebral humà ja té quotidianament una feina preliminar duríssima: intentar reprimir les compulsions del corresponent cervell reptilià, que tendeix a cedir a tot tipus de temptacions. Normal: l’evolució de l’espècie sempre ha comportat que se’ns recompensés amb un plaer irresistible totes les activitats tendents a afavorir l’eficàcia competitiva i la reproducció: és a dir, fer el dropo mentre no sigui estrictament necessari treballar, assaborir les millors menges i buscar els orgasmes més sensacionals; activitats que, atàvicament, han estat combatudes i reprimides per la tradició judeocristiana, de la qual el cervell humà, per més que racionalment sigui ateu, no s’ha acabat de desempallegar. Ras i curt: massa coses al cap. Si a sobre hom exigeix a l’estressat caparró que pensi a accionar l’intermitent a cada encreuament, el curtcircuit mental està assegurat. La conclusió, doncs, és òbvia: la religió és la principal culpable que els conductors no avisin amb antelació de la seva voluntat de sortir de la rotonda. De manera que, mentre no arribin els cotxes que van sols, els recomano que prenguin tota la paciència del món i no especulin amb la probabilitat, alta però no segura, que els altres cotxes girin sense avisar. Creguin-me: frenin a totes les cruïlles. No és bo per al canvi climàtic, però sí per a les asseguradores contra sinistres. I si mai troben algú que fa servir habitualment els intermitents, desconfiïn: segur que és un depravat que no té remordiments de lliurar-se a les pràctiques sexuals que ni vostè ni jo som capaços d’imaginar.

El conductor s’atansa a la rotonda. Veu que venen cotxes per l’esquerra, que naturalment tenen prioritat. Respectuós amb el codi […]

Sexe, rotondes i intermitents