Per aprovar els pressupostos, ERC no té en aquests moments ni un més dels seus 33 diputats

Contra pronòstic, la militància de Junts va decidir sortir del govern. No va ser només que els octubristes encapçalats per Laura Borràs van resultar més convincents, sinó que fins a darrera hora Esquerra els llançava missatges tot ensenyant-los la porta de sortida. I la van prendre. Aquest govern va néixer fa un any i mig ja molt tocat. Hi havia una unitat verbal, però la sensació sempre va ser que Junts en formava part a contracor o, com a mínim, amb contradiccions internes i poca convicció. La presidenta del Parlament anava fent de cap de l’oposició. L’estratègia política s’havia anat tornant divergent entre aquells que evolucionaven cap a un pragmatisme que situava la independència com un llunyà objectiu final amb els que s’aferraven a un procés que havia de tenir resultats immediats a partir de successius embats contra l’Estat. Però hi havia distanciaments més enllà d’allò estratègic. Junts no va considerar mai del tot legítim el relleu en el lideratge independentista, ja que només els separava un diputat, i els líders reals de cada bàndol no es podien veure des de molt abans de l’octubre de 2017, moment en què, per cert, les posicions que mantenien Puigdemont i Junqueras respecte al caràcter imperatiu de la consulta eren contraposades a les que mantenen ara. La fugida d’un i l’assumpció de responsabilitats judicials de l’altre no van fer si no augmentar l’aversió personal. El factor humà sempre és prevalent. Acabat el serial que ha paralitzat la política catalana durant setmanes, els dos contendents diuen sentir-se alliberats mentre es converteixen en enemics íntims i irreconciliables. Pels seus interessos immediats, l’aposta de Junts potser resulta romàntica però no sembla gaire encertada. No només per no gaudir de les posicions i instruments que dona estar al govern. A partir d’ara i durant molt temps no tindran amb qui associar-se. Ubicats al centre-dreta, batasunitzats, i extremadament combatents d’Esquerra, no se’ls poden augurar gaires possibilitats de futur, encara que intentaran recuperar l’hegemonia per mitjà d’un moviment personalista, molt populisme i vincles amb això que se’n diu la “societat civil” organitzada, és a dir, l’ANC. Algú diu que tot plegat és una victòria política d’ERC que ara pot gaudir del govern en solitari. De fet, només ho diuen els seus propagandistes. Va ser el segon partit a les eleccions, i només té 33 disputats de 135. Això és molt més que estar en minoria, fa impossible de governar. Va començar la legislatura amb el suport de 74 diputats. És més aviat un fracàs haver-se quedat tan sols, es miri com es miri. Quan això ha passat, hi haurien dues sortides lògiques: convocar eleccions o bé bastir una nova majoria parlamentària tot canviant de socis. Tot seria legítim. El primer diuen haver-ho descartat per no considerar pertinent el calendari polític amb successives eleccions i perquè la demoscòpia no els és favorable. La segona possibilitat es podria fer, ja que els possibles socis a la seva esquerra diuen estar disposats a donar un cop de mà i proporcionar estabilitat, almenys durant un cert període de temps. Però a Catalunya, des de fa una dècada, la política ens està acostumant a les excentricitats. Cada vegada que Salvador Illa estén la mà intentant posar ponts i superar trinxeres, rep desqualificacions i plantofades per part d’aquells que el necessiten. També aquí funciona especialment el ressentiment –no sé si odis– conreats per Oriol Junqueras. Excloure i voler gratuïtament els vots en nom del suport al PSOE a Madrid sembla una mica fora de lloc, especialment tenint en compte que una vegada aprovats els pressupostos de l’Estat de 2023 deixaran immediatament de ser necessaris. A dia d’avui, per aprovar els pressupostos a Catalunya no tenen ni un més dels seus pocs diputats. L’amenaça de la pròrroga se’ls tornarà en contra ja que vol dir renunciar a la possibilitat d’incorporar-hi 3.000 milions addicionals. Com es justificaria? A hores d’ara, potser el problema del president Aragonès rau especialment dins el seu propi partit. Si en una cosa té raó Laura Borràs, és que aquest govern ha quedat deslegitimat i que el que es faria en un país més convencional són eleccions.

Per aprovar els pressupostos, ERC no té en aquests moments ni un més dels seus 33 diputats

S’imposen eleccions