La gratuïtat era el gran esquer perquè els proporcionéssim nova i millor informació sobre nosaltres mateixos

Google és sens dubte l’empresa que més rellevància té en les nostres vides. Les seves aplicacions les fem servir a tota hora. No podem ni imaginar-nos fins a quin punt condiciona i canalitza les nostres activitats. Per a alguns analistes, el seu poder acumulat és tal, que seria desitjable que perdés el caràcter privat i es convertís en una corporació pública, o bé fos trossejada. La seva dimensió li proporciona un poder excessiu i la posa fora de tot control. És la gran i típica història d’èxit de Silicon Valley. Quan va néixer com a cercador d’internet, va posar en evidència que davant el canvi de segle l’element de més valor no seria produir, sinó intermediar, especialment si hom era capaç de dissenyar una plataforma que et convertia en un prestador de serveis imprescindible. A Larry Page i Sergei Brin, els fundadors, els fascinava crear un algoritme que millorés la deficient classificació de pàgines a través de paraules clau que feien altres cercadors. Amb investigació i finançament públic van crear així el famós PageRank. La innovació que aportaven estava justament a definir bé els contorns de rellevància de cada usuari, perquè la selecció fos precisa i s’adaptés a la seva personalitat i el seu caràcter específic. Per això, calia observar i analitzar la immensa informació oculta vinculada a internet, donant prioritat a les pàgines més citades i de referència. Van començar a implantar el nou cercador des del domini de Stanford i, amb el seu èxit immediat, el van col·lapsar. L’any següent, el 1998, es creava l’empresa Google ja fora del campus universitari. Només han passat poc més de vint anys. De fet, el seu mitificat i protegit algoritme del cercador era només una part inicial d’un projecte, força més ambiciós en relació amb la tecnologia digital, i que tenia a veure amb el valor estratègic i comercial de les dades perfilades. Deixem un rastre immens de dades i una infinitat de preferències en els clics. Proporcionem una mineria de dades d’enormes possibilitats per alimentar el creixement de la intel·ligència artificial. També per a la publicitat, el comerç, la seguretat o la política. Es podia afinar la informació, paradoxalment disposant de molta més informació. Es van instal·lar en la voracitat de la indagació, escodrinyant tota mena de dades que podrien utilitzar-se per retocar resultats del cercador i, ves quina casualitat, per vendre-les. El de menys era la legalitat. Treballaven en un terreny jurídicament nou i verge i comptaven amb el revestiment que donava la gratuïtat del seu servei. Creien que no se’ls podia pressuposar cap intenció poc honorable. La gratuïtat era el gran esquer perquè els proporcionéssim nova i millor informació sobre nosaltres mateixos. L’estratègia va consistir a desenvolupar altres serveis més enllà del cercador. Gmail va significar un salt important. Ens subministrava Google un correu electrònic gratuït i, prèvia autorització que ni llegíem, acceptàvem que saquegés els nostres correus per poder saber-ho tot sobre nosaltres. Com si en el món anterior al digital, haguéssim acceptat que el carter obrís i llegís totes les nostres cartes i, a més, les comentés públicament. Centenars de milions de correus diaris analitzats per desxifrar els nostres interessos, intencions i desitjos. Una identitat per a cada usuari. La porta a la publicitat personalitzada s’obria de bat a bat. A partir de 2008, Google ja tenia patentats algoritmes de personalització, que no cessarien d’augmentar i de sofisticar. Cada vegada més, quedaríem presoners de nosaltres mateixos, o més aviat del nosaltres que ens haguessin adjudicat els algoritmes. Google no aportava innovació tecnològica i només una intermediació vampiritzadora del valor aportat per altres. Les dades corporatives de la matriu de Google –Alphabet– són força indicatives de la dimensió. Amb uns actius de 150.000 milions de dòlars i un capital social de 110.000 milions, el seu valor borsari és a hores d’ara al voltant de 650.000 milions de dòlars; és a dir, al mateix nivell que el PIB d’Aràbia Saudita o bé Suïssa. Encara que està lluny de liderar el rànquing mundial d’empreses per la seva facturació –lloc que encapçala la petrolera ExxonMobile amb gairebé 700.000 milions de dòlars–, la taxa de rendibilitat que li permet la seva posició monopolística la porta a ser de les empreses més rendibles, amb prop de 25.000 milions de beneficis anuals. La comptabilitat creativa, la capacitat per operar en paradisos fiscals i la pressió que exerceix sobre els estats i governs per practicar l’elusió fiscal li permet disposar d’uns nivells de liquiditat envejables i una enorme capacitat d’inversió en innovació i desenvolupament. Les dades fiscals a Espanya són demolidores i expliquen bé el perquè de la “taxa Google”, que ara es planteja a alguns països europeus. Juga amb els costos de transacció amb estats que exerceixen de paradís fiscal, com Irlanda. Amb tan sols 200 treballadors, el 2017 va ingressar per concepte de publicitat a Espanya uns 1.000 milions d’euros, tot i que només en va declarar 66 milions, pagant a Hisenda poc més de 2 milions euros. Així es fa el frau fiscal a gran escala.

La gratuïtat era el gran esquer perquè els proporcionéssim nova i millor informació sobre nosaltres mateixos

Sobre la taxa Google