Ha arribat l’hora de no fer pedaços i afrontar una revisió a fons del sistema educatiu i situar aquesta activitat tan principal en un altre nivell de prioritat

Hi havia la sensació i fins i tot la convicció que el tema de l’ensenyament a Catalunya no s’abordaria en profunditat en aquesta legislatura i que les prioritats eren unes altres. Els governs saben que no poden abordar tots els grans temes de cop, i procuren dosificar-los en el temps. Tothom que de prop o de lluny coneix el món educatiu sap que hi ha una crisi estructural de model educatiu que té a veure amb l’enfocament, els resultats, però també en les condicions en les quals treballen els professionals, tant en l’àmbit de la Primària com de la Secundària. Els malestars acumulats són evidents per als qui els vulgui veure, com també una situació de desconcert sobre l’escola que volem i necessitem, molt gran i exasperant. La política estableix les seves prioritats, però la realitat, a vegades, és tossuda i quan els temes no s’afronten acaben per esclatar i, en fer-ho, resulta difícil tornar a fer entrar el geni dins de la làmpada. La primera onada de vagues es va acabar saldant amb una millora salarial pels professors, així com un compromís d’aportar més ensenyants a un sistema tensionat, especialment si es volen tirar endavant fórmules d’integració i de cohesió social i cultural. Amb aquest acord amb el sindicat majoritari, la USTEC, no s’afrontava cap dels problemes de fons del nostre sistema educatiu, però almenys es pal·liava el malestar d’uns mestres que se sentien menystinguts; o bé això es creia. Que dos terços dels que han participat en la consulta sobre l’acord s’hagi manifestat en contra indica fins a quin punt el desengany dels ensenyants és gran i dolorós, com també quan els temes carregats de problemàtiques diverses no s’afronten en el moment adequat, les dinàmiques poden ser caòtiques i de difícil resolució. També que els sindicats, de vegades, són menys representatius del que aparenten. Hi ha qui dirà que aquesta és només una reivindicació de sous i de menys hores de treball, però tot i que hi pugui haver d’això, el desànim i emprenyament tenen força més calat. Hi ha un tema de dignitat, de consideració i de respecte. Hi ha, també, una falta de projecte de futur, de definir el propòsit d’un sistema educatiu que fa aigües, no només aquí, però que sigui problema de molts no ens eximeix d’afrontar-lo. Venen dies de noves vagues i mobilitzacions, legítimes i comprensibles, però que no resultaran profitoses per a ningú, ni per als centres educatius ni per a les famílies. Tampoc per a aquells que veurem afectada la nostra mobilitat amb la paralització sempre exagerada de les infraestructures. Fer valdre els drets cal fer-ho de manera proporcionada. L’afirmació d’uns no hauria de suposar negar el dret a la mobilitat dels altres tot fent-se amos d’un espai públic que costa poc de bloquejar. És evident que l’ensenyament, com tots els serveis públics que formen part dels pilars de l’Estat de benestar, ha estat desatès en recursos durant molts anys fins a provocar un afebliment i un malestar dels qui hi operen que resulta molt comprensible. Falten diners i falten professionals. També polítiques de reforçament. Aquesta segona embranzida mobilitzadora espero que no es pretengui saldar només augmentant el salari dels mestres més enllà dels 400 euros mensuals ja compromesos. Potser ha arribat l’hora de no fer pedaços i afrontar una revisió a fons del sistema educatiu i situar aquesta activitat tan principal en un altre nivell de prioritat. Sens dubte això més que vaga i mobilitzacions al carrer el que demana és treballs d’experts, interlocució, programes i directrius i, especialment, lideratge tot enfocant-ho com un pacte de país, com un gran acord polític que ens proporcioni un model escolar renovat i a l’altura dels temps, de superació dels fracassos acumulats per entestar-se en fórmules fallides i en anar tirant tot mirant cap a una altra banda. Encara que no es desitgés, el meló educatiu s’ha obert i de res ens serviria reduir-ho a una mera demanda corporativa de més salari i tancar-ho en fals.

Ha arribat l’hora de no fer pedaços i afrontar una revisió a fons del sistema educatiu i situar aquesta activitat tan principal en un altre nivell de prioritat

Sobre la vaga de l’ensenyament