Sols mirant sèries
Amb el canvi de mil·lenni, el sociòleg i politòleg nord-americà Robert D. Putnam va publicar Bowling Alone: ??The Collapse and Revival of American Community, on cridava l’atenció sobre l’allunyament dels ciutadans entre ells, sobre la pèrdua de vincles socials. “Abans els nord-americans jugaven a les bitlles en companyia, en canvi, en els últims temps prefereixen fer-ho sols.” Bona metàfora per demostrar la pèrdua de relacions i de lligams socials en la nostra societat d’hiperconsum que s’ha produït en les últimes dècades, amb efectes no només personals amb relació a l’augment de la solitud, sinó de pèrdua de capital social mitjançant el debilitament de les normes de reciprocitat i confiança derivades d’aquests vincles. L’explosió de les eines i trastos digitals no ha fet sinó exagerar-ho. Si fins fa poc l’obsolescència programada era una qüestió relacionada amb la durabilitat dels béns, ara ja afecta la condició humana. No serem necessaris en la mesura que no serem bons per treballar, però tampoc tindrem les condicions econòmiques per poder consumir.
El món que vivim i el que ve, especialment a Occident, és un univers presidit per la falta de treball, amb aturats de llarguíssima durada i moltes persones entrant i sortint del mercat laboral. La IA destruirà, ja ho està fent, una part molt significativa dels llocs de treball. La diferència amb relació a altres temps, és que ara aquesta tecnologia no ens estalvia treballs pesats, sinó que ho fa amb les feines creatives i que tenen a veure amb l’intel·lecte. Serem prescindibles i substituïts. En una economia, una societat i fins i tot un sistema polític democràtic construït sobre individus que posseeixen la condició de tenir feina (ingressos, capacitat de consum, autoestima, sentir-se partícip i inclòs en la societat…), estem ja plenament immersos en els inicis d’una societat on treballar no serà una norma, sinó una excepció.
No cal dir, que els que tinguin una ocupació (alguns estimen que en un futur llunyà amb la projecció actual vorejarà el 20%), distaran molt de tenir-la en condicions, amb seguretats i ben remunerada. De fet, bona part de les activitats que no seran substituïbles per la IA com són els serveis personals o la construcció, no contractaran treballadors amb drets, sinó mà d’obra extremadament barata que procedeixi de l’exclusió social. Això ja és un fet molt evident ara.
L’atur molt alt que va patir el món occidental pels efectes de la crisi econòmica del 2008 no amagava l’existència d’un atur estructural en bona part de les seves economies, que constitueix una tendència de futur tota vegada que la tecnologia actual és tan disruptiva que la seva funció és la de retirar-nos. Lògicament, això té a veure amb la desindustrialització viscuda de manera intensa a partir de la dècada dels noranta i amb un model productiu en què la intensitat de la mà d’obra només es mantindrà al Tercer Món i en algunes zones dels anomenats països emergents. Ni aquí ni allà, el progrés de la tecnificació i la robotització de la producció generaran més ocupació en el futur, més aviat al contrari.
El tema de la conversió del treball en alguna cosa volàtil, que no dura, té implicacions molt més enllà del que és estrictament econòmic. Sense estabilitat laboral, ja no hi ha estabilitat personal ni ciutadana. Ja no et pots construir una biografia mínimament satisfactòria i el món deixa de reconèixer. La desaparició de qualsevol garantia laboral significa la crisi dels fonaments de la societat europea, dinamitar l’estat social i democràtic.
El pacte social queda desbordat des del moment que l’economia i la tecnologia s’han emancipat de qualsevol criteri de necessitat social. El capital aspira a multiplicar-se al marge de la societat i de les persones que la componen. El col·lapse de l’habitatge que vivim també té a veure amb això. El que era un dret, convertit en una font d’especulació. S’ha perdut un propòsit bàsic que ha tingut l’economia, com era el de satisfer les necessitats, i sembla que la política ja ha perdut la voluntat i la capacitat de posar-hi remei.