No podem consentir que la família, l’escola, la religió o els mitjans de comunicació mostrin que hi ha vides que no valen la pena

Diu Rousseau a L’Emili que “l’home és sociable perquè és feble”. Els humans som éssers dèbils i fràgils que cerquem companyia perquè, com diu Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida (Fragmenta, 2016): “No podem sobreviure al marge de l’atenció hospitalària de l’altre” i que “el jo no és ni sobirà ni autònom. És vulnerable.” Vulnerables i fràgils ens arrecerem al costat dels altres perquè junts ens enfortim. Ser-ne conscient dona un sentit a la vida i pot ser més útil, per encarar l’educació d’infants i adolescents, que discutir si els deixem entrar a l’aula amb mòbil o sense. Poques vegades bastim un projecte educatiu, de família o d’escola, amb la consciència que l’únic que podem fer, si volem educar, és tramar un teixit que permeti als nous orientar-se vers la recerca d’allò que és essencial: viure la vida! Una vida humanament vivible, sense tirar-se a la bona vida ni deixant-la escolar en plaers efímers, ni amagant el cap sota l’ala i, potser, triant allò que es pot tocar i olorar i no allò que “no és sinó potència” (virtual). Reconèixer que estem sols i som fràgils, que necessitem l’altre. Un reconeixement que no significa estar mancat d’autoestima, sinó que hom s’estima a si mateix en la justa mesura i és conscient que el subjecte, el jo, no s’origina en un mateix sinó en la relació amb l’altre. Viure d’aquesta forma la vida és comprendre que només ens podem salvar, en part, de la nostra feblesa si sabem viure junts, teixint maneres d’acompanyar-nos i consolar-nos. Només un teixit social, fet amb fils de totes les textures i colors, ens pot fer forts per viure en una interdependència que no podem evitar. Reconèixer-nos fràgils ens fa valorar el contacte amb els altres. A mestres i pares ens convenç de com de rellevant és preparar, per als nous, entramats que permetin una bona socialització. Una socialització que es fa a través de totes les estructures d’acollida: família, escola, religió i mitjans de comunicació (inclou tots aquells tipus de xarxes socials que molt infants i adolescents dominen des de ben menuts). D’això és del que hem de tenir cura, de mostrar que som fràgils i per això cerquem formes de vida compassives per minimitzar la vulnerabilitat. El que no podem consentir és que la família, l’escola, la religió o els mitjans (incloses les xarxes socials) mostrin que hi ha vides que no valen la pena ser viscudes i morts que no cal que siguin plorades.

No podem consentir que la família, l’escola, la religió o els mitjans de comunicació mostrin que hi ha vides que no valen la pena

Som fràgils