Crec, sincerament, que tard o d’hora un acaba recollint el que sembra. No hi ha més

Fa temps, en una d’aquestes frases que comparteixo sovint a les xarxes socials pensant-me que escric la recepta de la felicitat, vaig escriure: “Si pots fer un favor a algú, fes-lo. No saps mai quan serà que el favor el necessitaràs tu”. Una coneguda hi va respondre que en realitat el favor l’havíem de fer sense esperar res a canvi, sense pensar que potser nosaltres en necessitaríem un de favor algun dia. Vaig pensar que tenia tota la raó. És clar que cal mirar de ser bo perquè sí, com a lema, no pas perquè creguem que algun dia ens caldrà alguna cosa de la persona a qui li estem donant un cop de mà. Jo ho intento. Si puc fer un favor el faig i no perquè n’esperi res, sinó per fer-lo. Però també he de confessar que sempre s’acaben necessitant favors i que fa menys cosa demanar-los si la teva predisposició a fer-ne és franca i està en actiu. Crec que aquesta idea senzilla està vinculada al karma còsmic, a allò que reps el que fas o que l’univers sempre et retorna el que tu li dones... o com deia la meva àvia, que era una dona molt sàvia: “Tal faràs, tal trobaràs”. Tots hem comès errors en aquesta vida. I l’hem feta grossa. I ens hem portat com el cul amb algú que segurament no s’ho mereixia. I tots –algun cop– hem estat dolents. No som perfectes i per tirar pel camí bo sovint cal travessar-ne algun de pedregós. Tots –repeteixo–, tots l’hem ben cagat. I això no vol dir que la vida, el karma, el tal-faràs-tal- trobaràs hagin de perseguir-nos brandant la seva espasa de foc i venjança. Però sí que us diré que crec, sincerament, que tard o d’hora un acaba recollint el que sembra. No hi ha més. I que tard o d’hora les accions tenen conseqüències i les no-accions, també. Sobretot si ens hem dedicat a vessar-la molt; a fer salat massa vegades; a fer servir el dolentot com a sistema operatiu; a exercir malament la nostra professió; a aprofitar-nos de les coses i de les persones; a mentir i a fotre-li tant de morro a tot, que sembli de ciment armat. Mireu: quan tu fas quelcom, passa alguna cosa a canvi. I prou. Evidentment que el que per mi és una mala passada no ho serà per a tothom i que el que per mi és una bona acció, no ho serà pas per a tothom. Òbviament. Però, en general, tots tenim uns límits similars de moral, d’ètica i d’aquestes coses. Ja ho sé, que un mai no és el dolent de la seva pròpia història i que els que retiren llaços i creus i estelades ho fan pensant que fan el bé comú –tot i que a vegades em costi tant de creure-ho!–, però penso que hi ha accions que se sap que són dolentes. I punt. I que qui les practica sap que no estan bé i, malgrat això, tira milles. I això, tard o d’hora, et torna, t’arriba i t’explota a la cara. Jo crec, per exemple, que el periodisme que fa Ana Rosa Quintana és merda. Sincerament. I que d’allò que ara és un tema personal seu, ella –si no en fos la protagonista– en faria sang i fetge. I potser per això, la vida, ara li envia un exemple del que és ser a l’altre costat. Tal faràs tal trobaràs. Que n’era de sàvia, l’àvia!