L'habitatge ha deixat de ser un bé social per convertir-se en vehicle de riquesa i inversió per a grans fortunes

El tema de l’habitatge, la seva falta a preus assequibles, és probablement el tema més crucial a afrontar els propers anys. A Catalunya, i especialment a la ciutat de Barcelona, resulta dramàtic. No s’ha fet pràcticament res amb relació a habitatge social i protegit, ni de lloguer ni de compra. Les institucions han actuat amb desídia i han facilitat a més moviments especulatius i de desplaçaments forçats que han facilitat l’encariment i la seva escassetat. El dret a l’habitatge es veu en qüestió pel fenomen de la gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics. L’explosió del turisme com a fenomen massiu amb les possibilitats que donen les plataformes d’internet ha generat, a banda de la multiplicació dels viatges, el sorgiment del negoci d’arrendar habitatges per allotjar turistes o estades curtes, que està sent molt lucratiu. Airbnb és la plataforma de referència i qui més ha fet per transformar les ciutats amb atractiu turístic, i no precisament per millorar-les. El turisme, per a ciutats com Barcelona o poblacions costaneres, actua com una autèntica plaga, perquè les transforma de manera que les fa inhabitables per als seus ciutadans, i converteixen el que eren llocs tranquils per viure en parcs temàtics destinat únicament a esprémer els viatgers, com més millor. Cert que el turisme com a sector complementari a altres activitats pot resultar prou positiu, però deixa de ser-ho quan de manera industrialitzada converteix les poblacions o els barris en espais només pensats per als viatgers, fent aquesta indústria una apropiació d’allò comú i de l’espai públic. Caldria no oblidar que, abans que res, les nostres ciutats i carrers haurien de ser per viure de manera decent els seus ciutadans. L’habitatge està deixant de ser un bé social, l’accés de ser un dret inalienable a convertir-se en vehicle de riquesa i inversió per a grans fortunes. El grup Blackstone destaca entre ells. És el grup més gran de private equity del món, amb interessos immobiliaris brutals. Toca tots els pals de la inversió, des de grups hotelers com Hilton, fins a fons de cobertura; del grup de joc Cirsa fins al parc d’Orlando, passant per Hewlett-Packard. Als Estats Units va comprar més de 2,5 milions d’habitatges quan la crisi de les hipoteques, per llogar-les i vendre-les en revaloritzar-se. A Espanya, ha protagonitzat les operacions d’especulació immobiliàries més grans. És un fons voltor que compra per sota dels preus de mercat bancs o ajuntaments, com va fer al Madrid d’Ana Botella, i actualment té un banc d’uns 30.000 habitatges a Espanya. Actua a tot el món en barris degradats, comprant edificis i augmentant els lloguers fins a desplaçar els llogaters per gent amb més ingressos. A Madrid, li van vendre 5.000 habitatges, la majoria tipificats de socials que, amb l’operació, van deixar de ser-ho. El caràcter especulatiu s’evidencia en el fet que molts habitatges es mantenen buits durant temps i, tot i així, van canviant de mans en operacions successives. De fet, més que habitatges, resulten actius comptables amb què especular. A moltes ciutats globals, el boom immobiliari coincideix amb una crisi de l’habitatge sense precedents. Són dues cares de la mateixa moneda. Més enllà de la rehabilitació dels centres històrics, les noves torres d’habitatges que es construeixen són per a grans inversors externs que dipositen la capital al sector de l’habitatge. Que es produeixi una bombolla al seu entorn resulta una manera de multiplicar el capital invertit. Si no es delimita l’habitatge, el dret bàsic a tenir-lo, de l’especulació turística financera, no hi ha sortida. Tot allò que es construeixi serà insuficient i inassumible per als ciutadans que veuen com la seva ciutat, de sobte, ja no els pertany. Toronto n’és actualment un dels exemples més extrems. La paradoxa, l’absurd, que molts pensionistes resulten expulsats de la seva ciutat justament pels fons de pensions en què han invertit. El tema afecta, i molt, els joves. Espanya, un país on la cultura de la propietat de l’habitatge s’havia imposat des de fa anys no només de manera elevada sinó fins i tot excessiva, superant el 70% de les famílies, els darrers anys està caient moltíssim entre les generacions més recents. En els darrers 10 anys, les generacions menors de 35 anys només un 35% disposen d’habitatge en propietat. No és un canvi d’hàbits i cultura, sobretot ho és de possibilitats.

L'habitatge ha deixat de ser un bé social per convertir-se en vehicle de riquesa i inversió per a grans fortunes

Tenim un greu problema amb l’habitatge