Les relacions són recíproques. Si ets honest en el que sents i mostres, l’altra banda es converteix en un mirall

Sempre he tingut mal ull per aventurar qui serien els meus amics però molta traça en acabar destriant el gra de la palla. Vull dir: em costa intuir a qui estimaré i em costa temps –parlo d’anys– agafar confiança amb la gent, però, al final, queden els bons. Segurament se’m deu haver escapat alguna perla, però les meves reserves també han fet que no perdi el temps amb persones que no valien la pena. La Maruja Torres deia alguna cosa com que ser lletja li havia evitat la tira d’imbècils. Ser distant estalvia esforços i decepcions: les relacions que no havien de ser cauen pel llarg camí de la preamistat i es desvien en un rang entre la simpatia i la indiferència. La qüestió és que, després d’aquesta eliminatòria íntima i mai verbalitzada que és el festeig de l’amistat, crec que m’ha tocat la Champions dels amics. Us juro que els meus són els millors. Tinc una fília important per conèixer els amics dels altres i saber com entenen l’amistat. No és només safareig, és una qüestió d’aprenentatge, si és que el càrrec d’amiga es pot perfeccionar. Vull saber cuidar més els meus amics, comprendre’ls millor, abraçar les nostres diferències, absorbir la seva mirada de les coses, no jutjar-los, obrir-los el cor i aprendre a consolar-los. No vull que em deixin. M’agrada quan pensem junts les nostres vides. Tothom qui valora els amics té les seves teories sobre els importants. Jo tinc dues constatacions empíriques. Una me la va regalar el meu germà quan érem petits: les relacions són recíproques, em va dir. I ho he comprovat: si ets honest en el que sents i mostres, l’altra banda es converteix en un mirall. Quan aixeques la barrera de l’amistat, coincideix que l’altre fa el mateix. Avui en diríem un match. La segona llei empírica: dels meus millors amics en conec els pares. Sembla una casualitat absurda però, ben mirat, té lògica: vol dir que hem compartit anys, intimitat i moments crucials, que m’han ensenyat d’on venen i qui són quan no ostenten cap altre càrrec que el de fill, el més primitiu i genuí. M’agraden les famílies dels meus amics, m’agraden els seus pares i fins i tot els amics dels meus amics. Per això ara que s’ha mort el pare del meu millor amic també comparteixo el seu dolor. Voldria arrencar-li uns grams d’aquesta pena i dir-li que, si us plau, ja els carrego jo. Que no sé gaire què dir-li però que Mishima canta que tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar. I que jo estaré aquí, des de la banda, per assegurar-me que torna a sentir, a plorar, a veure, a viure, que torna a tremolar.

Les relacions són recíproques. Si ets honest en el que sents i mostres, l’altra banda es converteix en un mirall

Tornaràs a somiar