Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com a cultura, com a estat d’ànim, com a hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual ens cau a sobre

Setmana de ponts i palanques. Dies per fugir. Qui més qui menys ha planificat aquests dies per moure’s i viatjar. Poc importa que la Conferència del Clima alerti de la contaminació insuportable que genera la nostra dèria per agafar cotxes i avions de manera desaforada. Algú ho arreglarà. Vivim a “l’edat del turisme”. Si alguna cosa defineix el nostre món és la profusió del viatge, de l’aleteig continu. És una actitud. Desplaçar-se, conèixer entorns diferents, ja no és una cosa associada únicament a les classes dominants, a les elits, sinó que ha esdevingut característica comuna i transversal del nostre temps. S’ha erigit com un dret inalienable de la ciutadania en qualsevol segment social que s’habiti. Hi ha nínxols i preus per a tothom, perquè la democratització de la pràctica turística i viatgera no signifiqui, tampoc, la superació de les diferències de classe. El nostre món és caracteritzat pel moviment i per l’acceleració. No sempre ha estat així. Durant la major part de la història de la humanitat els dies se succeïen tranquils, pràcticament idèntics als anteriors, i els cicles de la natura i de les estacions es repetien sense fi. Fins a la revolució industrial i la introducció del ferrocarril, la majoria de persones no coneixien durant la seva vida més que un entorn immediat que es projectava en uns quants quilòmetres. Més enllà del territori propi, regnava allò desconegut i els temors i inseguretats no abonaven, excepte a uns quants, l’esperit d’aventura, l’atracció pel que és diferent. El món industrial, la ciutat com a epicentre del món, van activar la novetat i l’esperit del desplaçament. El món se’ns aproximava, s’anava aplanant, i també s’ampliava el coneixement. El sentit del nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant és una cosa que s’inicia a la segona part del segle XX, però que arriba al paroxisme a les dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com a cultura, com a estat d’ànim, com a hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual ens cau a sobre. La maleta de viatge ha esdevingut una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi. Primer va ser l’automòbil el distintiu de la ideologia del moviment, després van venir els aeroports i l’avió. Sempre disposats i disponibles per a l’acció. I és que en el concepte de turisme han acabat per confluir dimensions de la nostra activitat que fins fa poc tenien perfils propis i diferenciats. Encara que el purisme elitista continua diferenciant clarament entre “viatjar” i fer el turista, en realitat el mateix terme de turisme prové de “tour”, que implica desplaçament, viatge per a esbarjo i coneixement. Quan els costos limitaven les possibilitats d’anar a una altra part a la majoria de la població, el viatge era una mica imaginat, somiat, estrictament preparat i que es feia, com a molt, una vegada l’any aprofitant el període de vacances. El viatge sempre havia tingut connotacions de singularitat, d’excepció, d’una cosa que transcendeix la nostra cultura habitual i el coneixement que tenim. Evoca el descobriment, la relació i la revelació del que és diferent, ja sigui en el seu vessant cultural, patrimonial, urbà o paisatgístic. Aquest caràcter especial, espaiat en el temps i en què la preparació tenia tanta o més importància que el seu desenvolupament, va mudar de manera significativa a les albors del segle passat i a les primeres dècades d’aquest, en la mesura que la reducció dels costos, especialment amb l’explosió dels vols barats i l’ús d’internet, va deixar de ser passatger, circumstancial i únic per convertir-se en una mena de passatemps habitual, particularment entre els més joves. Anar i venir de qualsevol ciutat europea, qualsevol dia i a qualsevol hora aprofitant les ofertes de darrera hora de les companyies aèries i dels subhastadors de viatges de saldo per la xarxa. Una competència no tant per conèixer sinó bàsicament per moure’s i així poder argüir la consecució de rècords de mínims en el preu obtingut. Col·lapse d’aeroports, invasió de les ciutats que han rebut com a càstig la denominació de turístiques i pressió sense fi dels operadors darrere d’unes baixades de preu que van portar a l’espiral de deteriorament que significa sempre el low cost. El viatge desposseït d’objectiu i de qualsevol glamur. Viatjar, bàsicament, “perquè ho puc fer”. A dia d’avui l’actitud més revolucionària que es pot tenir és la de no moure’s, quedar-se quiet.

Tots a córrer