Ha desaparegut qualsevol noció col·lectiva lligada a la desigualtat econòmica o bé al sentit de classe social

L’individualisme, un plantejament que prioritza el que és personal en detriment del que és col·lectiu, és una característica molt comuna en el comportament humà, com també ho és el sentit grupal, d’acceptar que no hi ha progrés ni supervivència al marge del grup, el qual ha donat lloc a moltíssimes i nobles expressions de solidaritat. També de moviments polítics al llarg de la història. La preeminència d’una pulsió o l’altra ha donat lloc a ideologies polítiques i socials sovint força contraposades. Les religions, històricament, han prioritzat la noció de comunitat enfront de la individualitat. El capitalisme, en canvi, ha abonat de manera clara la individualització, especialment pels suposats efectes benefactors que aquesta actitud i estructuració té, tot entenent la complexitat dels llaços socials en un entrebanc al progrés econòmic. Amb John Locke i Adam Smith, l’egoisme individual va ser despenalitzat. Pel primer, la llibertat individual ha de ser absoluta, mediatitzada només pel poder en la mesura que aquest resulta imprescindible per poder exercir el dret superior que és el de la propietat. Pel segon, la llibertat econòmica, la primacia de la iniciativa individual, és bàsica per alliberar el progrés econòmic de les urpes de l’Estat. L’egoisme com una pulsió necessària i imprescindible. La mà invisible ja s’ocuparia de convertir el fet de mirar només per un mateix en una generació de possibilitats i riquesa pel conjunt de les persones. Avançant-se al que diria dos-cents anys després Margaret Thatcher, en el món de l’individualisme liberal no existeix la societat, només persones i, en tot cas, famílies. Aquesta tradició diguem-ne liberal en el sentit de prioritzar la cosa individual tindrà un llarguíssim recorregut fins a arribar als nostres dies. Els diversos contextos i avatars històrics que abasten tres segles han donat lloc a plantejaments polítics i a teories econòmiques diferenciades, adaptades a cada moment, però dipositàries d’un nexe d’unió força clar. L’estendard ha estat sempre el terme llibertat, encara que sovint no s’ha defugit recórrer a règims polítics autoritaris o, directament, a dictadures militars. El terme llibertat té una funció de marcar distàncies respecte a plantejaments més societaris o comunitaris, als quals s’acusa de negar les majors possibilitats de les persones alliberades de normes i reglaments col·lectivitzadors. A escala política, la llibertat és un concepte abstracte, genèric, el que interessa és la llibertat econòmica i, molt especialment, fomentar el consum en nom d’aquesta i establir els diversos estils de vida com a via d’afirmació i de diferenciació. De manera paradoxal, el camp cultural i políticament progressista va essent ocupat per un pensament que, justament, parteix de la negació de la concepció il·lustrada del progrés i que nega estatuts preeminents al coneixement científic. Aquests punts de vista aniran ocupant l’espai de la “nova esquerra” cada vegada més lligada a la postmodernitat, a la defensa de les noves identitats, a la denúncia de les redescobertes noves formes de predomini i abús de poder. S’instaura allò que es coneix com la cultura woke, actitud de defensa exclusiva de l’individualisme i del sentit de grup només lligat al sentit d’identitat. Ha desaparegut qualsevol noció col·lectiva lligada a la desigualtat econòmica o bé al sentit de classe social, convicció aquesta que desapareix fins i tot en el llenguatge de l’esquerra postmoderna. Batalles culturals i polítiques amb les quals se sent molt còmode l’establishment, que no és posat en dubte en la mesura que incorpori sense massa esforç alguns d’aquests nous valors: igualtat de gènere, algunes preocupacions mediambientals, incorporació de minories... Igual que es va integrar i comercialitzar la cultura aparentment revolucionària de l’underground a finals del segle passat, en aquest es fa amb facilitat amb les noves sensibilitats, que no projectes socioeconòmics innovadors i emancipadors. No és estrany que aquesta nova cultura política, aquests moviments sectorials, hagin impregnat als Estats Units al Partit Demòcrata i li facin perdre eleccions, com també a Europa, tot i que la socialdemocràcia s’ha resistit a incorporar-ho de manera predominant, encara que no ha pogut mantenir-se totalment al marge. El debat públic a l’esquerra el domina l’agenda woke, mentre l’statu quo és manté intacte i dorm ben tranquil.

Ha desaparegut qualsevol noció col·lectiva lligada a la desigualtat econòmica o bé al sentit de classe social

Tots som individualistes?