I llavors la senyora Tiburgeta entra en acció. Obre la bossa fins que troba el caramelet. Desembolicant-lo amb estrèpit aconsegueix neutralitzar el so de les tecles del piano

Els quatre protagonistes estan concentrats, repassant mentalment els moments àlgids de les seves intervencions. El pianista s’ha passat mitja hora fent escales, abans de l’assaig, per fer-se passar el fred de les mans. El violoncel·lista, tot i el seu extens currículum, encara té feina a dominar el trac, abans de sortir a escena. La violinista s’ha hagut de posar un xal damunt les espatlles. Els homes sempre vesteixen igual, estiu i hivern: camisa, americana, pantaló negre, sabata tancada i mitjons. L’única variable és si amb corbata o sense. Darrerament no se la posen mai. En canvi, elles van com volen. Per a una soprano o per a una violinista solista, la indumentària és de lliure elecció i marca un estil personal. Però això, en lloc de ser un avantatge, sol esdevenir un problema: esclaves de la tirania de la moda, la majoria acaben amb llargs i elegants vestits de nit que deixen les espatlles, els braços i un parell de pams d’esquena a l’aire, i tocar un trio de Mendelssohn amb les mans fredes i una esgarrifança al clatell no és gaire agradable. I la senyora Tiburgeta? La senyora Tiburgeta no passa ànsia, ni fred, ni té el trac. Amb dues de les seves cinquanta millors amigues es disposa a gaudir del seu moment estel·lar, quan arribi el segon moviment. Ara per ara estan sucant uns melindros a les corresponents tasses de xocolata calenta amb nata, abans d’ocupar els seus llocs a la tercera fila de platea. Mitja hora més tard, tots els protocols s’han complert: el teatre és ple, els instruments afinats, els artistes han correspost als aplaudiments amb educades salutacions. Alguns senyors de platea estan predisposats a enamorar-se incondicionalment de la jove violinista per espai d’una hora. Els músics ataquen el trio número 1, opus 49. Es tracta d’una obra de maduresa, escrita quan Mendelssohn ja tenia 30 anys. No són gaires, però és que l’home ja havia impressionat altres compositors, com Cherubini, quan nomes en tenia 15. L’alegro molto agitato fa passar el fred a la solista i fa vibrar el públic entès. La senyora Tiburgeta, pacient, espera el seu torn. Final del primer moviment. Un parell de despistats comencen a aplaudir. Els entesos els fan xxxt...! i els veïns toquen l’ase, disgustats. Quan torna el silenci, el piano comença l’andante. La seva és una entrada tranquil·la, preciosa, emocionant. Violí i violoncel es fan esperar. Regna un ambient màgic a l’escenari i a platea... I llavors la senyora Tiburgeta entra en acció. Obre parsimoniosament la seva bossa i rebusca fins que troba el caramelet. Desembolicant-lo amb estrèpit aconsegueix neutralitzar el so de les tecles del piano. Els furiosos veïns esperen que acabi d’una punyetera vegada... de sobte, les amigues de la Tiburgeta es posen a tossir, reclamant ostentosament la seva ració de llepolies de mel i llimona. Quan les llaminadures han estat deglutides, el segon moviment ja és història, i els de l’escenari ja van per l’scherzo final. Em sembla que és de justícia que dediquem una ovació de gala a la senyora Tiburgeta i a la seva brillant actuació en el trio amb piano i caramelet continu del gran Felix Mendelssohn. Un altre èxit en el seu extens currículum. I no serà el darrer.

I llavors la senyora Tiburgeta entra en acció. Obre la bossa fins que troba el caramelet. Desembolicant-lo amb estrèpit aconsegueix neutralitzar el so de les tecles del piano

Trio amb piano i caramel continu