Els cinemes de Suècia etiqueten les pel·lícules en funció del seu grau de masclisme. El test de Bechdel serveix per qualificar els films segons si els papers femenins són decoratius o anecdòtics o rellevants

Així com als supermercats de casa nostra molts productes alimentaris van etiquetats amb una lletra que pretén avaluar com n’és de saludable la menja que comprem –A, altament saludable; B, no tant; E, porqueria pura–, en molts cinemes de Suècia etiqueten les pel·lícules programades. En aquest cas, la lletra A es reserva per a les pel·lícules menys masclistes, que són les que passen el test de Bechdel. I en què consisteix aquest test? Doncs en unes simples preguntes que, en ser contestades, determinen si els papers femenins són purament decoratius i anecdòtics o si realment les protagonistes tenen un paper per elles mateixes. Les preguntes, inspirades en el famós assaig de Virginia Woolf Una cambra pròpia, serien aquestes; A) Apareixen com a mínim dos personatges femenins? B) El seu rol té identitat pròpia o són simplement les esposes, amants, mares, germanes dels protagonistes masculins? Se les coneix pel nom? C) Aquestes dones, noies, nenes, conversen entre elles? D) La conversa entre elles versa sobre alguna cosa més que les relacions amb els homes? Només si les quatre preguntes poden ser contestades afirmativament, hom considera que el test de Bechdel ha estat superat, i la pel·lícula rep la qualificació de A –no sexista–. Tanmateix, no posaria la mà al foc que alguna pel·lícula amb aquesta qualificació no tingués també un tufet masclista. Deixo a la consideració del lector la possibilitat de fer una llista d’aquestes pel·lícules. És un joc curiós. Aquest test es pot aplicar també a obres de teatre, tires còmiques i novel·les. Però ben mirat, més enllà de la història que s’explica, en la narrativa també es pot observar, en alguns autors, un biaix de gènere associat a la manera d’escriure, en particular quan es reporten diàlegs entre personatges. Així, hi ha algun autor que quan transcriu converses, després de la frase dita pel protagonista masculí aclareix, invariablement “va dir ell”. En canvi, quan qui parla és ella, l’autor no es pot estar de matisar el to de la frase, i l’aclariment sol ser del tipus “va sospirar ella”, o “va exclamar ella”, o “va xiuxiuejar ella”, o “va xisclar ella”, o “va amollar ella tot esbufegant”, o “va renegar ella”. Deixo també a l’albir del lector la possibilitat de fixar-se en quin autor, o quins autors, cauen en aquest tic. I ja posats, proposo al lector un tercer joc, que pot practicar amb els seus amics cinèfils o amb els col·legues dels clubs de lectura: cada participant ha de dir el títol d’un llibre o de pel·lícula que no hagi llegit o vist. Per cada un dels altres participants que sí que l’hagi llegit o vist, el concursant primer suma un punt. Per tant, guanya el joc aquell qui confessa que no ha vist cap de les obres imprescindibles, i perd qui les ha vist-llegit totes. D’acord amb l’esperit de la competició, aquest és el joc dels humiliats; se’l va inventar Phillip Swallow –un personatge que apareix en diverses novel·les de David Lodge–. En el seu afany per guanyar el joc, el director del Departament de Literatura Anglesa de la Universitat de Rummidge –nom de ficció– va acabar perdent la seva plaça en reconèixer que no havia llegit res de Shakespeare. Jo també m’humilio davant del lector i reconec, compungit, que no recordo haver llegit el llibre de Quim Monzó del qual he manllevat el títol d’aquest article.

Els cinemes de Suècia etiqueten les pel·lícules en funció del seu grau de masclisme. El test de Bechdel serveix per qualificar els films segons si els papers femenins són decoratius o anecdòtics o rellevants

Uf!, va dir ell