És a l'hora de les postes quan ella, coqueta, introdueix la mà subreptíciament al lloc on més pot excitar el seu ardorós acompanyant

Ella està esplèndida, amb la seva brusa escotada i la seva faldilla cenyida. A ell li brillen els ulls d’emoció. Tenen una taula reservada en un restaurant dels que sempre fan quedar bé. La llum és discreta, la música de fons, suau, l’ambient resulta propici a les converses íntimes. Cinc anys enrere no es coneixien, tot i que llavors ella estava amagant urnes per burlar la Guàrdia Civil i ell treballava en un programa informàtic per despistar el CNI. Ara, tal com han anat les coses, les prioritats són unes altres. A l’hora dels entrants tenen un record pels polítics exiliats i pels cantants de rap empresonats, però la vichyssoise és massa bona com per no projectar-li tota l’atenció. Quan arriba el plat fort, ell, per fer broma, imita la cara de seducció del president espanyol parlant de la taula de diàleg, i ella correspon fent el posat d’estúpida credulitat del seu homòleg català. Se’n foten d’un i altre, enriolats; però no han vingut a parlar de política, sinó de coses molt més personals i íntimes. És a l’hora de les postres quan ella, coqueta, introdueix la mà subreptíciament al lloc on més pot excitar el seu ardorós acompanyant. La seva és una mà de pell fina, amb dits llargs i estrets; no porta cap anell. Després de furgar una mica arriba a l’objecte del desig; de dins la bossa en treu el telèfon mòbil, l’engega i prem la tecla que més passions genera. A la pantalla s’il·lumina una estructura que fa pensar en un rusc d’abelles: sis pentàgons blaus rodejant-ne un de vermell que contenen cada un una lletra. Cap paraula encara escrita: el Paraulògic els espera, provocador, verge. Els caps s’acosten l’un a l’altre. Ell arramba la seva cadira al costat de la d’ella. Mentre van confegint combinacions de lletres, es produeix un suau contacte de mans; per sota les estovalles una cuixa s’atansa a l’altra. La puntuació va augmentant, els esgarips dels ocellots van certificant la puja de nivell, el colom dona pas a l’ànec. És realment excitant. Quan assoleixen el primer tuti, ella gemega de plaer i els comensals de les taules veïnes es giren, inquiets i encuriosits. Quan arriben al cigne, ell considera que ha arribat l’hora de buscar un espai més íntim, abans que el mâitre de la sala els hagi de cridar l’atenció. A casa teva o a casa meva? La que quedi més a la vora, que la impaciència els estimula tots els sentits. No hi ha temps per fer una copa de cortesia. Ben arrambats, tots dos al sofà, s’alternen en la iniciativa. La proximitat del mussol fa que ella panteixi trasbalsada. No triga a produir-se el gran esdeveniment. Presa d’un fogor que no té res de menopàusic, ella necessita canviar-se de roba i es posa un negligé. En horari infantil és millor no entrar en menudeses. D’altra banda, el lector, sagaç, se les imagina amb escreix. Però hi ha un detall que fa que aquesta nit, que per força havia d’acabar en punxa, tingui quelcom d’especial. Ja la tenim a ella ajaguda, cames obertes, i ell esbufegant a sobre a un ritme més semblant al d’un porc fugint de l’escorxador que el d’en Jornet corrent la Zegama-Aizkorri. Però mentre ell, tot potència i esverament, emprèn les darreres embranzides, ella, amb els braços rodejant-li el coll, s’esforça per trobar les darreres combinacions del joc de lletres i paraules, amb el telèfon darrere del clatell de l’amant. L’instant té una màgia d’aquestes que es dona un cop cada molt temps: en el mateix moment que ell arriba a l’èxtasi en un esclat primaveral, ella fa un crit de victòria que retruny per tot l’edifici. Ha arribat a l’àliga, la màxima distinció del Paraulògic! Pot haver-hi un final més feliç?

És a l'hora de les postes quan ella, coqueta, introdueix la mà subreptíciament al lloc on més pot excitar el seu ardorós acompanyant

Opinió | Un final feliç