Deixem de jutjar-nos, oblidem la idea de la bellesa associada a la de simetria, i juguem tots a portar els peus calçats en colors diferents, sanefes desiguals i teixits heterogenis

La situació és greu. No conec cap família que no se n’hagi vist afectada. El fenomen produeix malestar, acusacions recíproques i tensions entre les parelles. Tots els intents de posar-hi remei solen acabar com el rosari de l’aurora. Una associació de víctimes va intentar contrarestar el drama, organitzant una macrofira a Sant Esteve dels Roures per pal·liar la solitud dels desemparats, però la casuística era tan extensa i tan complicada que amb prou feines va alleujar els problemes d’una minoria d’individus. Les causes no estan clares: evidentment, part dels sinistres es produeixen a muntanya, quan les condicions per revisar el que entra i surt de les motxilles no són òptimes. Però del problema no se n’escapen els urbanites ni els pagesos. Només en són immunes els que calcen espardenyes de set betes, i cada cop en queden menys. Hi ha qui dona la culpa als electrodomèstics: seria la síndrome del mediis soccus comedentis. Però és fals: el problema existia també en temps pretèrits, quan la roba era rentada al riu o als safareigs. És d’aquella època que procedeix l’expressió “tenir més gana que la vora d’un riu”. De fet, per aquella causa moltes minyones van perdre la seva feina, i de vegades la situació va donar peu a maledicències: els manefles sempre sospitaven que la causa de l’acomiadament real de les minyones era un afer d’entrecuix amb l’hereu de casa bona. És igual: si no en sabem destriar les causes, intentem, si més no, amortir-ne les conseqüències. Per això, proposo un gran pacte d’estat. O com diria el president, un acord de claredat. Oi que és una qüestió transversal, que no entén de gènere, de religió ni de ideologia? No us sembla que aquí no hi ha solucions de dretes i solucions d’esquerres? Que potser el fenomen no s’ha cobrat tantes víctimes entre els catalanistes més de la ceba com entre els espanyolistes més repatanis? I en què hauria de consistir, aquest acord de claredat? Doncs a assumir la diversitat amb tota naturalitat: amic, si portes els mitjons desaparellats perquè el mascle alfa ha extraviat la parella, estàs igual que jo. Deixem de jutjar-nos, oblidem la idea de la bellesa associada a la de simetria, i juguem tots a portar els peus calçats en colors diferents, sanefes desiguals i teixits heterogenis. Si ho fem tots i ho donem per bo, tant si anem en calça llarga com curta, en jupa estreta o minifaldilla, ens traurem un gran pes de sobre i serem tots molt més feliços. El sacrifici de totes aquelles minyones injuriades per haver, suposadament, robat mitjons o atemptat contra la moral i els bons costums; les peces de roba que van acabar al fons del mar, emportades per la força de l’aigua; la voracitat de les rentadores nacionals i d’importació, i l’esforç dels organitzadors de la Fira del Mitjó Desaparellat de Sant Esteve dels Roures no hauran estat endebades, si els homes i dones de la present generació fem un pas endavant i completem la feina d’assumir que l’ànima del mitjó és individual i l’alliberem de la tirania de la parella imposada. Ciutadans, crideu amb mi: Mitjó... un! Mitjó... gran! Mitjó... lliure!

Deixem de jutjar-nos, oblidem la idea de la bellesa associada a la de simetria, i juguem tots a portar els peus calçats en colors diferents, sanefes desiguals i teixits heterogenis

Un! Gran! Lliure!