Per a molts nord-americans, per als quals els grans indicadors econòmics expliquen ben poc sobre les seves mancances, temors i incerteses, votar Donald Trump significava fer palès el seu malestar i la seva desafecció

Som en un món on es practica el culte exagerat a l’individualisme, i això no només a la dreta, sinó també en una gran part de la cultura progressista. Segons el postmodernisme seixanter, ja no es tractava de transformar el món sinó d’alliberar el desig. I aquí som. M’agrada molt quan l’exministre grec Yannis Varoufakis va escriure: “A l’Antiga Grècia, als qui es negaven a pensar en l’interès comú, en allò públic, se’ls anomenava idiotes (particulars)”. El nostre món resulta força paradoxal. Existeix una agenda internacional econòmica i política en què sovint destaquen temes no especialment rellevants. El que és notícia i el que no ho és, avui, no obeeix a criteris de significació i importància. No es pot predir exactament què ocuparà les portades dels diaris, serà motiu de rodes de premsa institucionals o acapararà els informatius televisius. Això no significa que la notorietat mediàtica respongui als vaivens de l’atzar. De fet, quan alguna cosa adquireix protagonisme és perquè algú ha estat interessat que així fos, sigui per la seva transcendència, sigui per servir d’ham informatiu que ajudi a mantenir en més anonimat altres informacions, sigui per interès comercial dels mateixos mitjans de comunicació. Donald Trump marca l’agenda diària: és el seu efecte hegemònic. Situats en el terreny de la informació econòmica, alguns temes conjunturals acostumen a tenir gran repercussió, com ara les xifres de dèficit públic i l’endeutament dels estats, els índexs borsaris, la prima de risc, els resultats de les grans empreses, les canviants previsions sobre el creixement del PIB, els moviments de l’índex de preus al consum, les fusions corporatives… En canvi, temes de molt més calat es mantenen en els llimbs de les coses poc significatives, quan en realitat ho són, i molt: les dades reals d’ocupació, els sistemes de contractació laboral, el nivell dels salaris, les xifres escandaloses de desigualtat, les dades esgarrifoses d’exclusió social, els nivells de pobresa a les nostres ciutats, l’escassa capacitat adquisitiva dels pensionistes, la legislació que permet grans nivells d’elusió fiscal, el frau tributari de les grans corporacions o els escandalosos dividends que reparteix una banca salvada de la fallida amb diners públics. Hi ha temes pels quals es combat perquè figurin a l’agenda pública, mentre que d’altres en queden sistemàticament fora. El conegut proverbi oriental segons el qual, quan algú assenyala la lluna, alguns miren el dit, es podria aplicar molt clarament al tema de les darreres eleccions presidencials nord-americanes. S’ha insistit molt en el caràcter impresentable del candidat republicà, amb raó: la seva grolleria, el seu extremisme, la seva xenofòbia, la seva perillositat, el seu caràcter tancat, la seva falta de preparació… Però el tema fonamental no era aquest, sinó per què hi ha una part significativa de l’electorat nord-americà disposada a votar-lo. Atribuir una estupidesa extrema als seus electors funciona com una sortida de to, però no explica res. Per a molts nord-americans, per als quals els grans indicadors econòmics expliquen ben poc sobre les seves mancances, temors i incerteses, votar Donald Trump significava fer palès el seu malestar i la seva desafecció. Que això no es reflectia de manera clara en les enquestes era evident, ja que una part d’aquest tipus de vot irritat és sempre ocult. Encara que a molts se’ls espatlli el relat, hi ha electors que estableixen preferències de classe, i aquestes no passen pel vot progressista o d’esquerres quan aquestes opcions no són alternatives, no construeixen un projecte nou i diferenciat i s’han convertit purament en allò políticament correcte que representa els interessos de les elits econòmiques i socials. La mundialització del comerç i de les finances va coincidir en el temps amb la transformació de les indústries en marques, amb l’ocupació de la centralitat per part de la innovació i el desenvolupament de nous productes i serveis; en definitiva, del màrqueting, desfigurant la importància de la producció i del treball. Desplaçar –i gairebé sempre subcontractar– la producció a països menys desenvolupats, buscant sistemes i condicions de treball que reduïssin dràsticament els costos, va ser un procés paral·lel a la mundialització. Ja no es tractava de vendre sabatilles Nike a l’Àsia, sinó justament de produir-les a l’Àsia, a baix cost, per proveir qualsevol mercat amb uns marges de benefici espectaculars. Una redistribució mundial de la producció en tota regla, a la caça dels “avantatges comparatius” que aportava la no-globalització de les condicions laborals, els salaris o les exigències socials. El món expansiu i optimista del capitalisme neoliberal ha estat el de la concentració empresarial a través de fusions i adquisicions, amb la finalitat de prendre posicions de domini en el mercat mundial, i ha tendit a la creació d’oligopolis. No deixa de ser paradoxal que, justament, un món dominat per la idea absoluta del predomini del mercat i de l’eliminació de tota mena de barreres no tingués com a objectiu maximitzar la competència, sinó justament limitar-la i reduir-la. Ara Donald Trump ha fet un pas més en aquest sentit. No es tractava d’evitar l’intervencionisme estatal que pogués frenar l’eficiència, sinó més aviat de limitar la funció de l’estat al paper de protecció i impuls dels bons negocis de les grans empreses.

Per a molts nord-americans, per als quals els grans indicadors econòmics expliquen ben poc sobre les seves mancances, temors i incerteses, votar Donald Trump significava fer palès el seu malestar i la seva desafecció

Un món d’idiotes?